View this post on Instagram

A post shared by FemArt (@femartmostra)

La Clika Pika

Devorame

Colectivo Transpoesía:
Cris Blasco (Guitarra)
Bruno Cimiano (Poesía)
Pat Salido (LSC)

Nacimos reales

Como niñas hetero nadie nos dijo nunca
que aquel famoso Origen del Mundo
estaba al alcance de nuestras manos
y no sólo eso – no sólo eso-
sino que se amplía, que se expande
cuando descubres que puedes meterte muy muy dentro
tan adentro
mientras que la sangre todo lo inunda, todo
y un amor,
uno del que nunca nos hablaron
todo lo envuelve, todo.
A nosotras como niñas hetero
nunca nos contaron que se podía traspasar aquel cuadro
que decoraba las paredes de aquellos hombres tan ilustrados.
Traspasarlo en secreto
y a voces
para amarnos entre nosotras como nunca antes
y luego fotografiar el milagro.
Amor, nosotras nacimos reales.

Marta B
martab.bigcartel.com
Desembre 2020

El gota a gota esquerde la closca

tortura l’eco

la repetició, la repetició, la repetició

d’un crit orgànic.

És tan difícil construir casa quan el múscul t’estira la pell!

Però estiguem tranquil·les, perquè mai és tard per a tornar a estimar.

I més tu i jo.

I més tu i jo que som arròs ben fets.

Però tens raó.

Avui estic rara. Avui estic rara perquè tinc el pit inflat i els dits trencats, però tot i això et proposo la meva última abraçada abans de perdre’m en un lloc conegut.

Escapo de la meva ciutat. Un policia em para.

<N’estàs segura?> <No> <Tornes o surts?> <No ho sé ben bé…> <Va…puja! Puja perquè a partir de les quatre és il·legal sortir de Lleida i et multaré>

Pujo. Em trec la mascareta. I respiro amb la veu d’una cançó.

Quin

mal

d’esquena.

<Mare… i si no puc tornar?> <A casa? A casa sempre Marta!>

De quin lloc deu estar parlant?

Arribo a Barcelona i les Rambles a penes són un camí plè de pols, amb alguna flor i alguna viola que s’escape per l’esquerda del balcó.

Cap refugi, però de repent, arribo al barri d’Horta. A la Caracola, el millor CSO de tota Barcelona. On companyes migrades sense papers no han aconseguit un altre lloc per a viure. Perquè han apostat per una alternativa que fomenta el barri.

Totes les veïnes estan molt agraïdes de què hi siguin.

Cada dia allí hi dorm gent diferent, però tothom se sent com una família.

També gent que no té cap aspiració artística més enllà de sanar-se a través de l’art en espais horitzontals amb una economia circular, com són els CSOs han aconseguit compartir-se i sentir-se més en pau.

Esteu matant l’art. Esteu matant el barri. Esteu matant la gent de Barcelona.

Us passarà factura…