Todas las entradas de: mostrafemart

No em cuida la història, em cuiden les arxives (2024-2025)

Text

Aquest any volem posar atenció en “l’arxiva” com espai creatiu. El passat ens pesa i ens passa pel cos, la Història amb H majúscula, com les forces de l’ordre o els aparells repressius de l’Estat, ens violenta amb les seves dinàmiques de desmemòria i oblit. la Mostra d’aquest any vol posar l’accent en la reivindicació del cos, la memòria i la creativitat per sobre de la raó, la història i el discurs.

L’arxiva, com la nostra capacitat imaginativa, és una dimensió acollidora, dinàmica, inclusiva i generosa, sempre oberta a noves incorporacions i a intercanvis. El passat sobreviu en els seus objectes en un estat atenuat, fantasmagòric, però resistent, sempre a l’espera que altres persones actualitzin la seva vida proposant interpretacions que el vinculin de nou al present. L’arxiva és l’espai on els futurs possibles i les memòries de les coses resten i resisteixen el pas sovint violent de la història i l’apatia induïda del present.

La pràctica artística opera confrontant d’una manera extrema imatges del passat, repeticions i inèrcies amb innovacions rupturistes, permetent així obertures radicals del coneixement i de l’experiència. Els objectes artístics son documents de memòria de primer ordre i ens relacionen amb el passat de manera particular. Però també ens permeten anar d’allò personal a allò compartit, del fet individual al fet col·lectiu i polític.

Els cossos/objectes artístics expressen una memòria dinàmica que desborda els límits prefixats per la història o la raó i estimulen la capacitat de pensar o realitzar imatges noves. En aquesta convocatòria us convidem a regirar l’arxiva, tafanejarla, cuidarla, co-crear amb ella per tal de deixar sortir, alliberar tots els futurs soterrats i tornar-los imaginables utilitzant la pràctica artística.

Convocatòria

Emergêncies.6 «Del museo también se sale» Desintoxicacions artístiques des del compromís, els afectes i les pràctiques col·lectives

Convocatòria oberta fins l’1 de setembre

Text

Les pràctiques artístiques, les experiències imaginatives mai van ser fetes per a estar en el museu. Les formes creatives, allò que englobem dins de la ja absolutament innòcua paraula art, no van néixer per a viure, limitades, sotmeses i recloses dins d’una institució que les vol governar.

Les arts, la imaginació i la creativitat són pràctiques relacionals, encarnades i sempre ja col·lectives, afectives. Captar el món, és sempre una qüestió de cos, de posar el cos. Les pràctiques artístiques són els jocs inventius que articulem per a fer front al món que ens travessa, per a comprendre-ho, per a comprometre’ns, per a transformar-lo.

Quan lis artistes vam decidir bolcar tota la nostra força imaginant i creativa a entrar en el museu? Quan ens vam enganxar a aquest narcòtic? Quan vam confondre vida i institució, art i diners, treball i activisme, exposició amb revolució? Quan la institució és l’única cosa que som o volem ser? Per què volem estar tancades, podent ser lliures?

El manteniment d’“el que hi ha”, és l’única forma operativa en la qual els CIStemes conservadors i reaccionaris i també neoliberals empren i promouen les pràctiques artístiques i la cultura visual, no des del seu vessant transformador, sinó obedient, re-productora de món. A aquest procés l’anomenem NECROCREATIVITAT.

Les lluites i moviments de base decoloniales, transfeministas i LTBIQ+ han afectat els museus, els han fet sortir els colors, han denunciat el seu fals rigor, el seu compromís condescendent, els han forçat i continuen forçant a sacsejar-se la pols de segles de processos de desmemòria i oblit.

Aquest procés era i és imparable, perquè les institucions (els museus) sempre ens necessitessin i no al revés. És de les nostres lluites, cossos i imaginació que aquestes extreuen la seva energia instituïen. Sense pràctiques artístiques, sense col·lectivitats, sense carrer, sense desitjos, sense afectes, sense lluita no hi ha institució. Fa tant de temps que intentem entrar en el museu que ens oblidem de com sortir.

En aquesta edició d’emergències ens plantegem juntis com les pràctiques artístiques poden denunciar els processos extractivistes imperants en les institucions culturals, quin lloc okupen les arts fora del museu, com articular aliances rebels polític-creatives que ens ajudin a desenganxar-nos de l’obediència, la repetició i la dictadura d’“el que hi ha” Amiguis del museu també se’n surt, sortim-ne juntis!

P.A.F.F. Programa Artístic Feminista de Formació

TítolDataMediació
Sessió d’acollida a Emergències.6FemArt
Bloc 1. Compromís*Per confirmar
Bloc 2. Afectes*Per confirmar
Bloc 3. Pràctiques col·lectives*Per confirmar
Acompanyament de projectes*Per confirmar







Convocatòria oberta per la residència Emergêncies.6!

Emergêncies.6
Oberta del 10 de juliol a l’1 de setembre de 2024
«“Del museo también se sale” Desintoxicacions artístiques des del compromís, els afectes i les pràctiques col·lectives

Les pràctiques artístiques, les experiències imaginatives mai van ser fetes per a estar en el museu. Les formes creatives, allò que englobem dins de la ja absolutament innòcua paraula art, no van néixer per a viure, limitades, sotmeses i recloses dins d’una institució que les vol governar.

Les arts, la imaginació i la creativitat són pràctiques relacionals, encarnades i sempre ja col·lectives, afectives. Captar el món, és sempre una qüestió de cos, de posar el cos. Les pràctiques artístiques són els jocs inventius que articulem per a fer front al món que ens travessa, per a comprendre-ho, per a comprometre’ns, per a transformar-lo.

Quan lis artistes vam decidir bolcar tota la nostra força imaginant i creativa a entrar en el museu? Quan ens vam enganxar a aquest narcòtic? Quan vam confondre vida i institució, art i diners, treball i activisme, exposició amb revolució? Quan la institució és l’única cosa que som o volem ser? Per què volem estar tancades, podent ser lliures?

El manteniment d’“el que hi ha”, és l’única forma operativa en la qual els CIStemes conservadors i reaccionaris i també neoliberals empren i promouen les pràctiques artístiques i la cultura visual, no des del seu vessant transformador, sinó obedient, re-productora de món. A aquest procés l’anomenem NECROCREATIVITAT.

Les lluites i moviments de base decoloniales, transfeministas i LTBIQ+ han afectat els museus, els han fet sortir els colors, han denunciat el seu fals rigor, el seu compromís condescendent, els han forçat i continuen forçant a sacsejar-se la pols de segles de processos de desmemòria i oblit.

Aquest procés era i és imparable, perquè les institucions (els museus) sempre ens necessitessin i no al revés. És de les nostres lluites, cossos i imaginació que aquestes extreuen la seva energia instituïen. Sense pràctiques artístiques, sense col·lectivitats, sense carrer, sense desitjos, sense afectes, sense lluita no hi ha institució. Fa tant de temps que intentem entrar en el museu que ens oblidem de com sortir.

En aquesta edició d’emergències ens plantegem juntis com les pràctiques artístiques poden denunciar els processos extractivistes imperants en les institucions culturals, quin lloc okupen les arts fora del museu, com articular aliances rebels polític-creatives que ens ajudin a desenganxar-nos de l’obediència, la repetició i la dictadura d’“el que hi ha”.

Amiguis del museu també se’n surt, sortim-ne juntis!

MODALITATS

a) PROJECTES ARTÍSTICS I RESIDÈNCIA COL·LECTIVA Se seleccionaran entre 6 i 10 candidatures, aquestes poden ser individuals o col·lectives. b) PROJECTE COL·LECTIU DE COMISSARIAT, MEDIACIÓ I ADAPTACIÓ D’EXPOSICIÓ Se seleccionaran entre 1 i 3 candidatures per formar un grup que s’encarregui del projecte de curaduria que dinamitzi i articuli els projectes de la residència. c) PROJECTE DOCUMENTALISTA, CINEASTA O D’ART AUDIOVISUAL Se seleccionaran entre 1 i 3 candidatures per a la realització d’un projecte per documentar d’una forma audiovisual i creativa, els processos, formacions i projectes desenvolupats en el transcurs de la mateixa residència.

REQUISITS

La convocatòria Emergêncies està oberta a persones en formació o artistes no professionalitzades, sense cap limitació respecte a l’edat. Oberta a dones, lesbianes, trans i no binàries. La selecció de les candidatures serà a càrrec d’un jurat format per activistes feministes i artistes.

COMPROMÍS

Des de la col·lectiva defensem les pràctiques de compromís col·lectiu, d’escolta i cura. D’aquesta manera, activem un espai per tractar les contradiccions i conflictes que poden sorgir durant, abans i després de la residencia per tal d’abordar-les de forma conjunta.
Així, les persones seleccionades es comprometen a asistir a les formacions, les tutories i a fer ús de l’espai de treball col·lectiu. Si aquest compromís no es pogués sostenir en el temps de la residencia s´hauria de trobar una solució amb la col·lectiva de FemArt.

TERMINIS

Per a participar has d’omplir el següent formulari des del 10 de juliol fins l’1 de setembre 2024

CALENDARI I LOCALITZACIÓ

Residència i P.A.F.F.: del 16 de setembre 2024 al 5 de febrer 2025. Presentació pública dels projectes: del 6 de febrer 2025 al 27 de febrer 2025. Ca la Dona (C.Ripoll 25, 08002 Barcelona)

L’ESPAI

Ca la Dona és un espai accessible. L’edifici té 4 plantes amb ascensor. La planta baixa és un espai mixte i la resta són espais no-mixtes. La planta baixa es l’espai que s’ofereix a les residents per treballar conjuntament i de forma individual. També hi ha una biblioteca per consultar material.

CONVOCATÒRIES 2024-2025

Atenció, atenció! Aquest any publiquem les bases de les dues convocatòries d’aquest proper curs: Emergêncies.6 i la convocatòria bianual Mostra FemArt!!

Emergêncies.6
Oberta del 10 de juliol a l’1 de setembre de 2024
«“Del museo también se sale” Desintoxicacions artístiques des del compromís, els afectes i les pràctiques col·lectives

Mostra FemArt 2024-2025
Oberta del 2 de desembre de 2024 al 25 de febrer de 2025
No em cuida la història, em cuiden les arxives

PROGRAMA: CONSPIRACIONS ISÒPTERES Plans creatius per la desordenació de l’espai públic

ACTIVITATS PARAL·LELES

Dissabte 17 de gener a les 11h
Taller de Bombes de Llavors.
Estratègies de resistència a l’Era de la Soledat. Dinamitzat per Reacción Semillera

VISITES GUIADES

Dimarts 30 de gener, a les 19h
Dijous 8 de febrer, a les 19h
Dimarts 13 de febrer, a les 19h
Dissabte 17 de febrer, a les 12h

CLOENDA

Dijous 22 de febrer, a les 19h
Amb la performance participativa «Festí 1: Receptes per a conspirar» d’Auri Alós

ENTREVISTA A «NO PINTAS SOLA» (MURALISTES)

Gener 2023
NO PINTAS SOLA

Raquel Marcos (Solomillx)
Shetza Chicacausa

Shetza i Raquel són les autores del mural “El legado y las 7 plantas”, realitzat el mes de març, formant part del projecte Muralistes de FemArt i en conexió temàtica amb la Mostra FEMART 2023. Ens trobem a Ca la Dona, per parlar de l’obra recentment inaugurada, de la seva realització col·lectiva i de la seva relació amb la Mostra Resistències Fantasmes…

FemArt- Hola Raquel i Shetza, podeu presenter-vos, vosaltres mateixes?

Shetza– Bueno, mi nombre es Shetza Chicacausa, soy una artista oriunda de Colombia, pero me eduqué en Argentina, en Rosario y, bueno, escogí el muralismo porque me gusta pintar en las paredes y me gusta disfrutar del arte en la vía pública i no solo de arte como institución museo. Me gusta rayar en la calle o leer los rayados que hay, los grafitti, lo que dicen las paredes… Y ¿quién soy ahora, acá, en Barcelona?…Pues un poco lo que he sido siempre (se ríe), una buscavida!

FA- Quan temps fa que estàs aquí i per què vingueres·?

SH- Hace dos años y medio, vine porque me llamaba la atención Barcelona… Al principio iba para el País Vasco, también estaba enamorada en aquel momento i por eso iba al País Vasco, pero luego todo se vio diferente y ya me quedé aquí, en Barcelona.

FA- I la teva trajectòria artística com va començar?

SH- Pues ya desde chiquita siempre dibujaba, mi madre conserva muchos dibujos de cuando tenía dos años, pero luego, aunque me seguía gustando dibujar, seguramente para complacer a los pedres, tomé otros caminos y, en lugar de dedicarme a las Artes, elegí las Matemáticas. Así que más tarde, necesité volver a encontrar mi camino…, para encontrarlo, antes tuve que perderme. Ahí fue donde me vi yendo a Argentina. Y desde entonces, siempre ha sido el hacer artístico lo que me ha llamado la atención, el hacer con las manos, expresarme con la materia i las manos…

FM- I el contingut polític feminista i anticapitalista de les teves obres d’on surt?

SH- Huy, esto viene de antes del arte; elegí el arte después, para expresarme. Yo creo que soy militante antes que artista, el arte en sí es para mí algo egoísta y caprichoso, en cambió la militancia política es la conexión con querer cambiar el mundo, algo que me es consustancial, no puedo dejar de ser lo que soy y como también soy artista, me expreso artísticamente, milito con las artes…

FA- i tu, Raquel?

Raquel ( a partir d’aquí Solomillx)– Jo em dic Raquel Marcos, el meu nom artístic és Solomillx, soc de Cambrils i fa nou anys que visc a Barcelona, vaig venir per estudiar Arquitectura, soc “arquitecta”, treballo des de fa tres anys a Equal Saree un col·lectiu d’arquitectura i d’urbanisme feminista i fa dos anys que pinto a l’espai públic. Abans havia pintat en gran format a casa, però mai ho havia fet a l’exterior… Jo de petita havia volgut ser artista, però se’m donava molt bé les matèries més tècniques. També m’agradava molt l’espai, la configuració de les cases… sempre que anava amb la meva mare de visita, m’emportava un quadern i apuntava les coses que m’agradaven de cada casa. Tothom deia “aquesta nena estudiarà una carrera tècnica o serà arquitecta”… També he anat sempre a classes de pintura i sempre he tingut “el corazón partío”. De fet la pintura, més tard, em va salvar salvar: vaig fer arquitectura i me vaig allunyar un poc de l’art, però fa uns quatre anys vaig tenir una depressió heavy i va ser a través de pràctiques artístiques que vaig poder reconnectar amb mi mateixa, l’art em va servir per fer activisme de les emocions autèntiques, per no haver de ser com la gent espera, per poder dir, per exemple “estic malament”, així em vaig posar a fer cartells que deien “está bien estar mal”…, a través d’aquest procés vaig aplicar l’art a les meves postures més polítiques i feministes, me vaig enfortir i vaig recuperar la meva vessant artística. Me vaig dir “voy a por todas , esto és lo mío!”, D’aquí va sortir lo de Solomillx i lo de pintar al carrer. El nom de Solomillx neix de la meva inseguretat al firmar com Raquel Marcos a l’inici de compartir les meves obres i produccions: al pis on vivia la meva companya tenia un peix que es deia Solomillo i em va resultar interesant la relació entre aquest animal atrapat en una gabia i la nostra societat atrapada en un sistema capitalista i patriarcal.

FA- Ara expliqueu-nos la vostra relació artística , com us trobàreu les dues?

SO- Shetza i jo ens coneguérem aquí, a Ca la dona, participant en la Residència de FemArt “Emergències 4” que va començar en setembre; vam conviure i treballar juntes i amb altres companyes al llarg de 4 mesos i ella i jo congeniarem molt. Chetza amb les seves “Guerrilleres comunicatives”, que van començar així i després es van transformar molt , i jo amb el meu projecte “No pintas sola”. Vam acabar l’estada el desembre i vàrem fer públics els resultats artístics de cada una de les residents en una exposició que es va poder visitar des de finals de desembre de 2022 a finals de gener de 2023. Llavors Femart ens va proposar que treballéssim en un mural juntes, dins d’un l’altre dels seus projectes que es diu “Muralistes Urbanes”, on participen artistes que cada quadrimestre aproximadament, canvien el mural de l’entrada a l’edifici de Ca la dona. El contingut de l’obra hauria de connectar amb la Mostra de FemArt-2023, Resistències Fantasmes, que es va inaugurar el febrer d’aquest any.

FA- No havíeu treballat mai juntes, abans?

SH- Pues habíamos salido a pintar juntas en el marco de “Emergèncias”. Raquel, dentro de su proyecto “No pintas sola“, había acomodado varios encuentros en la calle con otras muralistas y un domingo que hacía mucho frío yo fui a pintar ahí y estuvimos todo el día la una pintando al lado de la otra, trabajando juntas y congeniamos mucho. Vimos que podíamos “pintar juntas”. Después nos propusieron pintar este mural en Ca la dona y fue un reto tremendo y emocionante porque teníamos solo 15 días para prepararlo todo y realizarlo; por supuesto ¡aceptamos!.

FA- I com vàreu organitzar aquest nou i precipitat projecte, com ho vàreu resoldre?

SH- En muy poco tiempo: el diseño, la pintura, la realización…, ¡todo a contrareloj!

Fue muy rápido y muy fluido, a partir de pocos encuentros y con mucha confianza en lo que queríamos cada una…

SO- Volíem recollir la temàtica de la Mostra, les resistències fantasmes, i ens venia de gust parlar de les bruixes, de l’herènciade coneixement que ens han deixat i del seu saber alternatiu sobre les plantes que encara es practica i perdura…

SH- Sí decidimos pronto que hablaríamos también de los cuidados, de la medicina, de las plantas medicinales que curan y que también son venenos, que pueden matar…

SO- Sí, volíem mostrar l’escena d’un acte de cura entre dues dones, on apareix també una figura fantasma -parafrasejant a Leonora Carrington- que visibilitza la força i la seguretat del llegat de coneixement de les nostres avantpassades…, aquestes dones que, encara que no les veiem, estan al nostre costat dia a dia, que acompanyen els nostres comportaments quotidians. Llavors, decidírem rodejar l’escena amb un marc floral de plantes i flors que s’utilitzaven per fer “remeis”, per practicar avortaments, per curar …i també per fer mal als maltractadors …; volíem jugar un poc amb allò que es veu i allò que no es veu, amb alguna referència energètica a partir de la pintura… De fet, en l’obscuritat, el nostra mural mostra figures luminescents, que no es veuen amb llum elèctrica o natural…, sols es veuen en l’obscuritat.

FA- Definitivament sou artistes muralistes, parleu un poc de l’opció

SH- A ver, yo creo que se escoge muralismo, para tener ese contacto directo con las personas. Si se trata de algo íntimo, yo lo hago igual y lo disfruto, utilizo otros formatos y puedo armar una exposición por mí misma y para mí misma y generar recursos para mí. Pero para compartir con otras artistas, con gente paseante, con gente que conoces o que no conoces, me gusta pintar en la calle. Y el muralismo, así sin más, lo siento en mi como una escuela latinoamericana, o sea, como esa manía de comunicarnos a través de los muros. Y , concretamente, yo lo vivo como una herencia chilena que está en mis manos, porque la persona que me enseñó a pintar murales es chilena, de la brigada Ramona Parra. Entonces de ahí ya, desde los 18 años, no dejé de reproducir este formato, ya es como muy mío, ya me constituye…

FA- i què és el que pintes en els teus murals…

SH- Pues lo que la gente necesita, lo que se me pide, lo que me pide un otre. Sí, a veces puedo pintar algo muy propio, muy vanidoso…, pero casi siempre he respondido a un pedido de la comunidad al hacer muros…

FA- i per tu Raquel que és el muralisme?

Per a mi, el muralisme és la connexió amb l’urbanisme, entès com l’espai públic, que no és neutre, que ens l’han expropiat, on no ens deixen parlar, ni ens demanen opinió i on es perpetuen moltes desigualtats i injustícies. Llavors pintar murals és una oportunitat, és com la manera de reapropiar-nos d’aquests espais usurpats i cridar visualment sobre els murs, expressar-te, protestar, denunciar…, parlar. I m’agrada pensar que el que pinto, interpel·la i incomoda, no en la intenció d’incomodar (bé un poquet, sí), sinó de fer pensar en allò que no es veu, que no es diu, de posar sobre la taula, sobre la paret en aquest cas, qüestions que ens travessen i n’hauríem de parlar, com és el mateix fet d’ocupar o recuperar aquests espais que se’ns han prohibit fins ara…, això és molt potent. I, per una altra part, el muralisme és per a mi un lloc a compartir amb altres artistes, un lloc on “no pintar sola”…

Respecte al que pinto, uf, no sé, es molt variat, sempre son temes que me travessen en el moment. Un temps vaig estar pintant escenes on animals ferotges menjaven les persones, fent analogia del capitalisme, que ens menja, ens devora…, ho pintava en murs de macroconstruccions d’aquestes que es construeixen a la nostra ciutat, que afavoreixen la gentrificació i expulsen a la gent dels seus barris… Per a mi és com cridar sobre la paret : “ei, mireu això està passant, organitzem-nos per aturar-ho, per intentar fer-ho millor, per intentar cuidar-nos…”

FA- Molt be. I per acabar, que ha significat per a vosaltres FemArt, Emergències, Ca la dona…?

SO- Per a mi, conèixer FemArt ha estat un gran descobriment, sí, poder formar part d’una col·lectiva que utilitza les pràctiques artístiques per expressar-se lliurament, políticament i comunitàriament. Treballar juntes, comentar els nostres projectes amb altres artistes, amb teòriques de l’art, amb col·lectius del moviment social de Barcelona…, aprendre altres maneres de mirar i escoltar, col·lectivitzar les pràctiques artístiques i reconèixer que mai m’havia plantejat les coses d’aquesta manera…, Uff, per a mi ha suposat com una explosió de cervell, una font d’inspiració molt heavy. I pintar el mural ha estat per a mi com un regal, poder intervenir artísticament en Ca la dona, aquesta casa que jo admiro tant, i poder posar-hi un granet de sorra, un granet d’agraïment pel fet que aquest espai existeixi… A més, pintar amb Chetza, havent-nos conegut i trobat aquí, ha estat un plaer i saber que continuarem treballant juntes, un gaudi molt gran.

FA- Oh, quin final tan maco…

SO– Eiii, que ella encara no ha contestat!

SH- Sí, yo también pienso que FemArt és un regalo. Tener un espacio de mujeres, lesbianas, trans y disidencias, donde hacer nuestras propias apuestas, donde poder juntar lo político y lo artístico y donde todo esto se concreta en acciones directas llámense muestras, residencias o murales, es un regalo. Es, además, muy raro porque hay muy pocos lugares así en el mundo. Me encanta, ¡es alucinante!… y luego, Raquel, compañera, acá está mi corazón.