Gener 2023
NO PINTAS SOLA
Raquel Marcos (Solomillx)
Shetza Chicacausa

Shetza i Raquel són les autores del mural “El legado y las 7 plantas”, realitzat el mes de març, formant part del projecte Muralistes de FemArt i en conexió temàtica amb la Mostra FEMART 2023. Ens trobem a Ca la Dona, per parlar de l’obra recentment inaugurada, de la seva realització col·lectiva i de la seva relació amb la Mostra Resistències Fantasmes…

FemArt- Hola Raquel i Shetza, podeu presenter-vos, vosaltres mateixes?

Shetza– Bueno, mi nombre es Shetza Chicacausa, soy una artista oriunda de Colombia, pero me eduqué en Argentina, en Rosario y, bueno, escogí el muralismo porque me gusta pintar en las paredes y me gusta disfrutar del arte en la vía pública i no solo de arte como institución museo. Me gusta rayar en la calle o leer los rayados que hay, los grafitti, lo que dicen las paredes… Y ¿quién soy ahora, acá, en Barcelona?…Pues un poco lo que he sido siempre (se ríe), una buscavida!

FA- Quan temps fa que estàs aquí i per què vingueres·?

SH- Hace dos años y medio, vine porque me llamaba la atención Barcelona… Al principio iba para el País Vasco, también estaba enamorada en aquel momento i por eso iba al País Vasco, pero luego todo se vio diferente y ya me quedé aquí, en Barcelona.

FA- I la teva trajectòria artística com va començar?

SH- Pues ya desde chiquita siempre dibujaba, mi madre conserva muchos dibujos de cuando tenía dos años, pero luego, aunque me seguía gustando dibujar, seguramente para complacer a los pedres, tomé otros caminos y, en lugar de dedicarme a las Artes, elegí las Matemáticas. Así que más tarde, necesité volver a encontrar mi camino…, para encontrarlo, antes tuve que perderme. Ahí fue donde me vi yendo a Argentina. Y desde entonces, siempre ha sido el hacer artístico lo que me ha llamado la atención, el hacer con las manos, expresarme con la materia i las manos…

FM- I el contingut polític feminista i anticapitalista de les teves obres d’on surt?

SH- Huy, esto viene de antes del arte; elegí el arte después, para expresarme. Yo creo que soy militante antes que artista, el arte en sí es para mí algo egoísta y caprichoso, en cambió la militancia política es la conexión con querer cambiar el mundo, algo que me es consustancial, no puedo dejar de ser lo que soy y como también soy artista, me expreso artísticamente, milito con las artes…

FA- i tu, Raquel?

Raquel ( a partir d’aquí Solomillx)– Jo em dic Raquel Marcos, el meu nom artístic és Solomillx, soc de Cambrils i fa nou anys que visc a Barcelona, vaig venir per estudiar Arquitectura, soc “arquitecta”, treballo des de fa tres anys a Equal Saree un col·lectiu d’arquitectura i d’urbanisme feminista i fa dos anys que pinto a l’espai públic. Abans havia pintat en gran format a casa, però mai ho havia fet a l’exterior… Jo de petita havia volgut ser artista, però se’m donava molt bé les matèries més tècniques. També m’agradava molt l’espai, la configuració de les cases… sempre que anava amb la meva mare de visita, m’emportava un quadern i apuntava les coses que m’agradaven de cada casa. Tothom deia “aquesta nena estudiarà una carrera tècnica o serà arquitecta”… També he anat sempre a classes de pintura i sempre he tingut “el corazón partío”. De fet la pintura, més tard, em va salvar salvar: vaig fer arquitectura i me vaig allunyar un poc de l’art, però fa uns quatre anys vaig tenir una depressió heavy i va ser a través de pràctiques artístiques que vaig poder reconnectar amb mi mateixa, l’art em va servir per fer activisme de les emocions autèntiques, per no haver de ser com la gent espera, per poder dir, per exemple “estic malament”, així em vaig posar a fer cartells que deien “está bien estar mal”…, a través d’aquest procés vaig aplicar l’art a les meves postures més polítiques i feministes, me vaig enfortir i vaig recuperar la meva vessant artística. Me vaig dir “voy a por todas , esto és lo mío!”, D’aquí va sortir lo de Solomillx i lo de pintar al carrer. El nom de Solomillx neix de la meva inseguretat al firmar com Raquel Marcos a l’inici de compartir les meves obres i produccions: al pis on vivia la meva companya tenia un peix que es deia Solomillo i em va resultar interesant la relació entre aquest animal atrapat en una gabia i la nostra societat atrapada en un sistema capitalista i patriarcal.

FA- Ara expliqueu-nos la vostra relació artística , com us trobàreu les dues?

SO- Shetza i jo ens coneguérem aquí, a Ca la dona, participant en la Residència de FemArt “Emergències 4” que va començar en setembre; vam conviure i treballar juntes i amb altres companyes al llarg de 4 mesos i ella i jo congeniarem molt. Chetza amb les seves “Guerrilleres comunicatives”, que van començar així i després es van transformar molt , i jo amb el meu projecte “No pintas sola”. Vam acabar l’estada el desembre i vàrem fer públics els resultats artístics de cada una de les residents en una exposició que es va poder visitar des de finals de desembre de 2022 a finals de gener de 2023. Llavors Femart ens va proposar que treballéssim en un mural juntes, dins d’un l’altre dels seus projectes que es diu “Muralistes Urbanes”, on participen artistes que cada quadrimestre aproximadament, canvien el mural de l’entrada a l’edifici de Ca la dona. El contingut de l’obra hauria de connectar amb la Mostra de FemArt-2023, Resistències Fantasmes, que es va inaugurar el febrer d’aquest any.

FA- No havíeu treballat mai juntes, abans?

SH- Pues habíamos salido a pintar juntas en el marco de “Emergèncias”. Raquel, dentro de su proyecto “No pintas sola“, había acomodado varios encuentros en la calle con otras muralistas y un domingo que hacía mucho frío yo fui a pintar ahí y estuvimos todo el día la una pintando al lado de la otra, trabajando juntas y congeniamos mucho. Vimos que podíamos “pintar juntas”. Después nos propusieron pintar este mural en Ca la dona y fue un reto tremendo y emocionante porque teníamos solo 15 días para prepararlo todo y realizarlo; por supuesto ¡aceptamos!.

FA- I com vàreu organitzar aquest nou i precipitat projecte, com ho vàreu resoldre?

SH- En muy poco tiempo: el diseño, la pintura, la realización…, ¡todo a contrareloj!

Fue muy rápido y muy fluido, a partir de pocos encuentros y con mucha confianza en lo que queríamos cada una…

SO- Volíem recollir la temàtica de la Mostra, les resistències fantasmes, i ens venia de gust parlar de les bruixes, de l’herènciade coneixement que ens han deixat i del seu saber alternatiu sobre les plantes que encara es practica i perdura…

SH- Sí decidimos pronto que hablaríamos también de los cuidados, de la medicina, de las plantas medicinales que curan y que también son venenos, que pueden matar…

SO- Sí, volíem mostrar l’escena d’un acte de cura entre dues dones, on apareix també una figura fantasma -parafrasejant a Leonora Carrington- que visibilitza la força i la seguretat del llegat de coneixement de les nostres avantpassades…, aquestes dones que, encara que no les veiem, estan al nostre costat dia a dia, que acompanyen els nostres comportaments quotidians. Llavors, decidírem rodejar l’escena amb un marc floral de plantes i flors que s’utilitzaven per fer “remeis”, per practicar avortaments, per curar …i també per fer mal als maltractadors …; volíem jugar un poc amb allò que es veu i allò que no es veu, amb alguna referència energètica a partir de la pintura… De fet, en l’obscuritat, el nostra mural mostra figures luminescents, que no es veuen amb llum elèctrica o natural…, sols es veuen en l’obscuritat.

FA- Definitivament sou artistes muralistes, parleu un poc de l’opció

SH- A ver, yo creo que se escoge muralismo, para tener ese contacto directo con las personas. Si se trata de algo íntimo, yo lo hago igual y lo disfruto, utilizo otros formatos y puedo armar una exposición por mí misma y para mí misma y generar recursos para mí. Pero para compartir con otras artistas, con gente paseante, con gente que conoces o que no conoces, me gusta pintar en la calle. Y el muralismo, así sin más, lo siento en mi como una escuela latinoamericana, o sea, como esa manía de comunicarnos a través de los muros. Y , concretamente, yo lo vivo como una herencia chilena que está en mis manos, porque la persona que me enseñó a pintar murales es chilena, de la brigada Ramona Parra. Entonces de ahí ya, desde los 18 años, no dejé de reproducir este formato, ya es como muy mío, ya me constituye…

FA- i què és el que pintes en els teus murals…

SH- Pues lo que la gente necesita, lo que se me pide, lo que me pide un otre. Sí, a veces puedo pintar algo muy propio, muy vanidoso…, pero casi siempre he respondido a un pedido de la comunidad al hacer muros…

FA- i per tu Raquel que és el muralisme?

Per a mi, el muralisme és la connexió amb l’urbanisme, entès com l’espai públic, que no és neutre, que ens l’han expropiat, on no ens deixen parlar, ni ens demanen opinió i on es perpetuen moltes desigualtats i injustícies. Llavors pintar murals és una oportunitat, és com la manera de reapropiar-nos d’aquests espais usurpats i cridar visualment sobre els murs, expressar-te, protestar, denunciar…, parlar. I m’agrada pensar que el que pinto, interpel·la i incomoda, no en la intenció d’incomodar (bé un poquet, sí), sinó de fer pensar en allò que no es veu, que no es diu, de posar sobre la taula, sobre la paret en aquest cas, qüestions que ens travessen i n’hauríem de parlar, com és el mateix fet d’ocupar o recuperar aquests espais que se’ns han prohibit fins ara…, això és molt potent. I, per una altra part, el muralisme és per a mi un lloc a compartir amb altres artistes, un lloc on “no pintar sola”…

Respecte al que pinto, uf, no sé, es molt variat, sempre son temes que me travessen en el moment. Un temps vaig estar pintant escenes on animals ferotges menjaven les persones, fent analogia del capitalisme, que ens menja, ens devora…, ho pintava en murs de macroconstruccions d’aquestes que es construeixen a la nostra ciutat, que afavoreixen la gentrificació i expulsen a la gent dels seus barris… Per a mi és com cridar sobre la paret : “ei, mireu això està passant, organitzem-nos per aturar-ho, per intentar fer-ho millor, per intentar cuidar-nos…”

FA- Molt be. I per acabar, que ha significat per a vosaltres FemArt, Emergències, Ca la dona…?

SO- Per a mi, conèixer FemArt ha estat un gran descobriment, sí, poder formar part d’una col·lectiva que utilitza les pràctiques artístiques per expressar-se lliurament, políticament i comunitàriament. Treballar juntes, comentar els nostres projectes amb altres artistes, amb teòriques de l’art, amb col·lectius del moviment social de Barcelona…, aprendre altres maneres de mirar i escoltar, col·lectivitzar les pràctiques artístiques i reconèixer que mai m’havia plantejat les coses d’aquesta manera…, Uff, per a mi ha suposat com una explosió de cervell, una font d’inspiració molt heavy. I pintar el mural ha estat per a mi com un regal, poder intervenir artísticament en Ca la dona, aquesta casa que jo admiro tant, i poder posar-hi un granet de sorra, un granet d’agraïment pel fet que aquest espai existeixi… A més, pintar amb Chetza, havent-nos conegut i trobat aquí, ha estat un plaer i saber que continuarem treballant juntes, un gaudi molt gran.

FA- Oh, quin final tan maco…

SO– Eiii, que ella encara no ha contestat!

SH- Sí, yo también pienso que FemArt és un regalo. Tener un espacio de mujeres, lesbianas, trans y disidencias, donde hacer nuestras propias apuestas, donde poder juntar lo político y lo artístico y donde todo esto se concreta en acciones directas llámense muestras, residencias o murales, es un regalo. Es, además, muy raro porque hay muy pocos lugares así en el mundo. Me encanta, ¡es alucinante!… y luego, Raquel, compañera, acá está mi corazón.