Archivo de la categoría: Sin categoría

No em cuida la història, em cuiden les arxives (2024-2025)

Text

Aquest any volem posar atenció en “l’arxiva” com espai creatiu. El passat ens pesa i ens passa pel cos, la Història amb H majúscula, com les forces de l’ordre o els aparells repressius de l’Estat, ens violenta amb les seves dinàmiques de desmemòria i oblit. la Mostra d’aquest any vol posar l’accent en la reivindicació del cos, la memòria i la creativitat per sobre de la raó, la història i el discurs.

L’arxiva, com la nostra capacitat imaginativa, és una dimensió acollidora, dinàmica, inclusiva i generosa, sempre oberta a noves incorporacions i a intercanvis. El passat sobreviu en els seus objectes en un estat atenuat, fantasmagòric, però resistent, sempre a l’espera que altres persones actualitzin la seva vida proposant interpretacions que el vinculin de nou al present. L’arxiva és l’espai on els futurs possibles i les memòries de les coses resten i resisteixen el pas sovint violent de la història i l’apatia induïda del present.

La pràctica artística opera confrontant d’una manera extrema imatges del passat, repeticions i inèrcies amb innovacions rupturistes, permetent així obertures radicals del coneixement i de l’experiència. Els objectes artístics son documents de memòria de primer ordre i ens relacionen amb el passat de manera particular. Però també ens permeten anar d’allò personal a allò compartit, del fet individual al fet col·lectiu i polític.

Els cossos/objectes artístics expressen una memòria dinàmica que desborda els límits prefixats per la història o la raó i estimulen la capacitat de pensar o realitzar imatges noves. En aquesta convocatòria us convidem a regirar l’arxiva, tafanejarla, cuidarla, co-crear amb ella per tal de deixar sortir, alliberar tots els futurs soterrats i tornar-los imaginables utilitzant la pràctica artística.

Convocatòria

Convocatòria oberta per la residència Emergêncies.6!

Emergêncies.6
Oberta del 10 de juliol a l’1 de setembre de 2024
«“Del museo también se sale” Desintoxicacions artístiques des del compromís, els afectes i les pràctiques col·lectives

Les pràctiques artístiques, les experiències imaginatives mai van ser fetes per a estar en el museu. Les formes creatives, allò que englobem dins de la ja absolutament innòcua paraula art, no van néixer per a viure, limitades, sotmeses i recloses dins d’una institució que les vol governar.

Les arts, la imaginació i la creativitat són pràctiques relacionals, encarnades i sempre ja col·lectives, afectives. Captar el món, és sempre una qüestió de cos, de posar el cos. Les pràctiques artístiques són els jocs inventius que articulem per a fer front al món que ens travessa, per a comprendre-ho, per a comprometre’ns, per a transformar-lo.

Quan lis artistes vam decidir bolcar tota la nostra força imaginant i creativa a entrar en el museu? Quan ens vam enganxar a aquest narcòtic? Quan vam confondre vida i institució, art i diners, treball i activisme, exposició amb revolució? Quan la institució és l’única cosa que som o volem ser? Per què volem estar tancades, podent ser lliures?

El manteniment d’“el que hi ha”, és l’única forma operativa en la qual els CIStemes conservadors i reaccionaris i també neoliberals empren i promouen les pràctiques artístiques i la cultura visual, no des del seu vessant transformador, sinó obedient, re-productora de món. A aquest procés l’anomenem NECROCREATIVITAT.

Les lluites i moviments de base decoloniales, transfeministas i LTBIQ+ han afectat els museus, els han fet sortir els colors, han denunciat el seu fals rigor, el seu compromís condescendent, els han forçat i continuen forçant a sacsejar-se la pols de segles de processos de desmemòria i oblit.

Aquest procés era i és imparable, perquè les institucions (els museus) sempre ens necessitessin i no al revés. És de les nostres lluites, cossos i imaginació que aquestes extreuen la seva energia instituïen. Sense pràctiques artístiques, sense col·lectivitats, sense carrer, sense desitjos, sense afectes, sense lluita no hi ha institució. Fa tant de temps que intentem entrar en el museu que ens oblidem de com sortir.

En aquesta edició d’emergències ens plantegem juntis com les pràctiques artístiques poden denunciar els processos extractivistes imperants en les institucions culturals, quin lloc okupen les arts fora del museu, com articular aliances rebels polític-creatives que ens ajudin a desenganxar-nos de l’obediència, la repetició i la dictadura d’“el que hi ha”.

Amiguis del museu també se’n surt, sortim-ne juntis!

MODALITATS

a) PROJECTES ARTÍSTICS I RESIDÈNCIA COL·LECTIVA Se seleccionaran entre 6 i 10 candidatures, aquestes poden ser individuals o col·lectives. b) PROJECTE COL·LECTIU DE COMISSARIAT, MEDIACIÓ I ADAPTACIÓ D’EXPOSICIÓ Se seleccionaran entre 1 i 3 candidatures per formar un grup que s’encarregui del projecte de curaduria que dinamitzi i articuli els projectes de la residència. c) PROJECTE DOCUMENTALISTA, CINEASTA O D’ART AUDIOVISUAL Se seleccionaran entre 1 i 3 candidatures per a la realització d’un projecte per documentar d’una forma audiovisual i creativa, els processos, formacions i projectes desenvolupats en el transcurs de la mateixa residència.

REQUISITS

La convocatòria Emergêncies està oberta a persones en formació o artistes no professionalitzades, sense cap limitació respecte a l’edat. Oberta a dones, lesbianes, trans i no binàries. La selecció de les candidatures serà a càrrec d’un jurat format per activistes feministes i artistes.

COMPROMÍS

Des de la col·lectiva defensem les pràctiques de compromís col·lectiu, d’escolta i cura. D’aquesta manera, activem un espai per tractar les contradiccions i conflictes que poden sorgir durant, abans i després de la residencia per tal d’abordar-les de forma conjunta.
Així, les persones seleccionades es comprometen a asistir a les formacions, les tutories i a fer ús de l’espai de treball col·lectiu. Si aquest compromís no es pogués sostenir en el temps de la residencia s´hauria de trobar una solució amb la col·lectiva de FemArt.

TERMINIS

Per a participar has d’omplir el següent formulari des del 10 de juliol fins l’1 de setembre 2024

CALENDARI I LOCALITZACIÓ

Residència i P.A.F.F.: del 16 de setembre 2024 al 5 de febrer 2025. Presentació pública dels projectes: del 6 de febrer 2025 al 27 de febrer 2025. Ca la Dona (C.Ripoll 25, 08002 Barcelona)

L’ESPAI

Ca la Dona és un espai accessible. L’edifici té 4 plantes amb ascensor. La planta baixa és un espai mixte i la resta són espais no-mixtes. La planta baixa es l’espai que s’ofereix a les residents per treballar conjuntament i de forma individual. També hi ha una biblioteca per consultar material.

CONVOCATÒRIES 2024-2025

Atenció, atenció! Aquest any publiquem les bases de les dues convocatòries d’aquest proper curs: Emergêncies.6 i la convocatòria bianual Mostra FemArt!!

Emergêncies.6
Oberta del 10 de juliol a l’1 de setembre de 2024
«“Del museo también se sale” Desintoxicacions artístiques des del compromís, els afectes i les pràctiques col·lectives

Mostra FemArt 2024-2025
Oberta del 2 de desembre de 2024 al 25 de febrer de 2025
No em cuida la història, em cuiden les arxives

AMPLIEM LA CONVOCATÒRIA FEMART 2023

CONVOCATÒRIA FEMART 2023
RESISTÈNCIES FANTASMES

La resistència fantasma, com l’inconscient, no existeix sinó que insisteix. Habita i okupa un espai entre, sempre per fora d’allò que considerem real i es reafirma en la seva negativa a desaparèixer. Les fantasmes són corporalitats dissidents, que no només exigeixen memòria d’allò que es volia en l’oblit, sinó que també encarnen altres vides possibles. La seva existència és sempre una oportunitat, una aposta d’avenir. 

Les fantasmes, com les pràctiques artístiques ens aguaiten, ens persegueixen utilitzant llenguatges no sempre convencionals, reclamant la nostra atenció. Ens obliguen a suspendre les dinàmiques habituals de percepció i comprensió. Fan possible allò que semblava impossible. La resistència fantasma no és quelcom extern, sinó que és una part consubstancial a totes les corporalitats, fruit d’una energia díscola i creix en la dissidència, en racons carregats de malestar, propi i col·lectiu. 

Aquest any busquem projectes que plantegin l’ús d’il·luminació, ombres, tansparències, projeccions, diapositives, dispositius de llum, focus, difusors, retroil·luminació, colors,…  Així que «Lúcete!»

BASES

FORMULARI

ULL_AL PÍXEL

ULL_AL PÍXEL és la campanya de finançament que acabem d’engegar per poder tirar endevant la segona edició del Festival ULLAL. Construir un projecte d’aquesta magnitud té costos tant humans com econòmics. Els humans els assumim amb molt de gust, però no podem dependre econòmicament de les col·lectives que ens donen suport, és per això que us demanem la vostra aportació per garantir la continuïtat del projecte.
Col·laborar té recompensa! Fes un cop d’ull(al) al web de la campanya i descobreix tot el que pots endur-te: goteo.cc/ullal

Més informació:
Campanya: goteo.cc/ullal
Web: https://ullalfest.org/
Instagram, Twitter i Telegram: @ullalfest
Correu electrònic: ullal@riseup.net

Convocatòria Mostra FemArt 2023: Les resistències fantasmes són darrere teu!

La convocatòria per a participar a la Mostra FemArt 2023 ja està aquí!

La resistència fantasma, com l’inconscient, no existeix sinó que insisteix. Habita i okupa un espai entre, sempre per fora d’allò que considerem real i es reafirma en la seva negativa a desaparèixer. 

Les fantasmes són corporalitats dissidents, que no només exigeixen memòria d’allò que es volia en l’oblit, sinó que també encarnen altres vides possibles. La seva existència és sempre una oportunitat, una aposta d’avenir. 

Les fantasmes, com les pràctiques artístiques ens aguaiten, ens persegueixen utilitzant llenguatges no sempre convencionals, reclamant la nostra atenció. Ens obliguen a suspendre les dinàmiques habituals de percepció i comprensió. Fan possible allò que semblava impossible. La resistència fantasma no és quelcom extern, sinó que és una part consubstancial a totes les corporalitats, fruit d’una energia díscola i creix en la dissidència, en racons carregats de malestar, propi i col·lectiu. 

Aquest any busquem projectes que formin part d’una exposició que curarà des de les llums i les ombres. Per a participar, caldrà que les propostes comptin amb un sistema d’il·luminació. Cada dispositiu artístic haurà de preveure una forma creativa d’il·luminar-la o emmarcar-la. De manera que les peces han d’incorporar els punts de llum que calguin, materials fluorescents, o dispositius electrònics. 

T’animes a participar-hi? Llegeix les bases i consulta el formulari a continuació.

BASES

FORMULARI

ENTREVISTA A NÚRIA FARRÉ ABEJÓN (MURALISTES)

Març 2020 – Juliol 2020
NÚRIA FARRÉ ABEJÓN
nuriafarreabejon.com

El mural de Núria Ferré ha estat tres mesos (de març a juny) habitant Ca la Dona, il·lustrant el sentit vindicatiu de l’espai. Moltes dones que passen diàriament per l’edifici el van poder contemplar, comentar i gaudir uns pocs dies… Just després de la manifestació feminista del 8 de març , malauradament, la casa va haver de tancar degut al confinament pel covi19. L’obra de la Núria no va poder ser vista i compartida per moltes dones al llarg dels tres mesos que el projecte de FemArt té previst per les efímeres intervencions murals. Però, en canvi estarà en el record de totes com a document històric commemoratiu de la manifestació feminista del 8 de març de 2020, tan controvertida com sempre, enguany especialment demonitzada pel feixisme com a transmissora del virus, però més multitudinària, poderosa, transversal, diversa i vindicativa que mai.

FemArt (FA)– Hola Núria, et podries descriure tu mateixa breument?

Núria Farré (NF)– Doncs soc la Núria Farré, soc artista, vaig estudiar la carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i, llavors, no hi havia especialització, però jo vaig fer la majoria d’assignatures de pintura, per tant em vaig especialitzar i des de les hores, he anat buscant-me la vida , fent expos, i així fins aquí.

FA– I què ens presentes en aquest mural?

NF– Doncs com que em demanàreu el mural pel mes de març, després de pensar algunes opcions, vaig optar per pintar el tema de la manifestació feminista i me vaig inspirar en una foto de la Pepa Vives, una foto que m´agrada molt i que vaig triar entre unes quantes que vosaltres, des de FemArt, em vàreu passar. A partir d’aquí he dividit el mural en tres parts: a baix estan les pancartes: el que demanem, les consignes; al mig estem nosaltres, les dones, i a dalt, el fum, el foc…, no sé, com un sentiment de gran potència. I els colors són tots simbòlics , liles, morats, roses, combinats amb algun groc i un poc de verd…

FA– Sí , això és el que volia preguntar-te, tu ets una artista figurativa i amb molt clar/obscur.

NF– Sí, sí, molt, a mi m’agrada el contrast perquè li dona molt de drama i avui hi pega el drama, el tenebrisme, aquest li dona intensitat a l’emoció que vols transmetre…

FA– Tot i ser figurativa el teu estil tira cap l’hiperrealisme; com et situes tu?

NF– Al principi, quan vaig començar a estudiar, com que a la Uni tot era molt conceptual, doncs jo, no sé si per rebel·lia adolescent, vaig voler aprendre a pintar coses, persones, i sí, vaig tirar un poc cap l’hiperrealisme, però al final me’n vaig adonar que una vegada apresa la tècnica, és tècnica i prou. l no basta, l’art ha de transmetre, ha de dir alguna cosa. La tècnica s’ha de saber, perquè és el llenguatge. Tu has de poder expressar-te , però no és lo més important. Últimament m’he anat desprenent i anant cap a l’expressionisme, vull ser més expressiva, la pinzellada es veu molt més… i amb els murals és brutal, m’encanta!, la pinzellada és gruixuda i ha de ser ràpida , contundent, les brotxes son grans, és superexpressiu!!

FA– De fet el teu mural em fa pensar en una versió feminista dels muralistes mexicans amb la seva temàtica social , rostres molt potents, molt expressius… Bé, et volia preguntar pels teus referents artístics .

NF– Oh que bé això que em dius …, a part dels més famosos, conec molt poc als muralistes mexicans, no els he estudiat mai; t’he de dir que, de fet, he topat amb el muralisme per casualitat, en veritat no tinc referents del muralisme. El que he fet és intentar traduir la meva pintura al mural, els meus referents principals venen de la pintura, del cinema i de la fotografia…Em flipa Jenny Saville, per la seva brutalitat, Georgia O’Kefee per la síntesi i l’ús del color, a part de ser una de les mares de la modernitat en la pintura nord americana; Sophie Calle per la temàtica, per que fa de la intimitat la seva obra amb una sensibilitat fantàstica; n’hi ha moltes d’altres com Julie Mehretu, Louise Burgeois, Mereth Oppenheim, Calvo, Rego, Vivian Maier (que m’encanta), Cindy Sherman… I bé, del món del cinema sóc molt fan d’Almodóvar.

FA– Ens pots parlar de l procés de la teva creació artística? ( Dius que vas des de allò més subjectiu per arribar i entendre allò contextual que també ens construeix.)

NF– Sí, el raonament és molt simple però em funciona: parteixo de les meves preocupacions i els meus interessos, últimament treballo amb el tema de la família, la memòria i la construcció de la identitat, perquè son temes que, per edat, per etapa de la vida o pel que sigui, em preocupen. Penso que, com més honesta i personal siguis, més sincer serà el missatge i, d’altra banda, més profund podràs arribar investigant. Al final, el que millor conec sóc jo mateixa, que sóc una persona, i el receptor de l’obra serà sempre una persona, per tant, penso que parlant de mi con a individu puc connectar amb els demés, i com més subjectiu sigui el tema més s’entén el context del que parlo i del que vinc.

FA– “Lo personal és polític”, has recordat en alguna entrevista teva. Creus que l’art pot servir al feminisme, a les dones per canviar aquest món tan patriarcal?

NF– Cent per cent. L’art ha de ser personal, i tot allò que et succeeix és polític, per tant l’art és polític sempre. Ah, ara vivim en una època de decadència i cinisme on ens hem cregut que l’art pot ser asèptic i independent de l’artista, que ha d’estar subordinat al mercat, però realment l’art es commoció i ha de parlar del qui ho fa. L’art més comercial i amb menys intenció política te una connotació política determinada, ho vulgui o no l’artista, i parla del qui ho fa, ho vulgui o no l’artista. Partint d’aquí, l’art està sempre al servei del qui el fa i per sort les escoles de belles arts estan plenes de dones. Cert és que el mercat segueix premiant a l’artista home per sobre de la dona, però últimament s’estan fent molts esforços per revertir-ho i penso que el futur és positiu en aquest sentit. Confio molt en que l’art és i serà sempre un espai d’avantguarda des del que conscienciar i progressar.

FA– També sabem que ets professora, com creus que es planteja la formació artística a les escoles. Què proposaries?

NF– Bé, hahaha!, sóc una profe bastant radical i, tot i que vaig ser docent d’ESO un temps, m’he sortit del sistema educatiu reglat perquè xocava totalment amb la meva idea del que és l’aprenentatge. Es evident que s’està intentant fer progressos i és d’agrair, però realment l’escola ideal no hi cap en la nostra societat. Per començar a les criatures se les educa absolutament al marge del seu entorn, tancades en un edifici amb barrots i xarxes, i a partir de memoritzar dades absurdes. Se’ls ensenyen assignatures separades, com si les llengües fossin coses diferents entre si, o com si les matemàtiques no tinguessin res a veure amb l’art, i a sobre, unes són més importants que d’altres per la nota final, és absurd el sistema d’assignatures. Es premia a qui més obeeix i a qui més s’esforça per seguir les normes, no al més crític o al més creatiu, de fet l’educació artística a les escoles és anti-creativa tal i com està plantejada. És igual l’any en que nasqués Picasso, això ja ho aprendran quan siguin grans i vegin un documental o el que sigui, no és realment important el concepte “cubisme” quan ets petit, el que es important és que siguis capaç d’expressar-te i sobretot fomentar la curiositat per l’aprenentatge per tal que, quan siguin grans, segueixin investigant i interessant-se per les coses.

FA– Dius que t’ha agradat l’experiència muralista… Quines perspectives creatives i professionals tens?

NF– Faig murals des de desembre, fins ara n’he fet sis o set, el que més m’agrada de fer murals és que no en sé, per tant estic aprenent moltíssim. Perspectives… quan vaig fer el mural no sabia que una setmana després ens confinarien durant mesos, el que si sabia es que l’art és un món incert i, ara, en plena pandèmia, ho és més que mai, per tant perspectives professionals tinc les que es poden tenir quan no tens ni idea del que serà de tu en un parell de mesos! Haha! Però ho dic sense por, perquè és part de la gràcia de ficar-se en aquest món, i la veritat és que les coses van sortint i tot va venint bastant rodat, sóc afortunada en aquest aspecte. De fet si que tinc algun encàrrec interessant de cara a setembre, però millor t’ho explico quan ho hagi fet, mai se sap… haha! Perspectives creatives en tinc moltíssimes, últimament estic explorant moltes disciplines com és el muralisme, la fotografia i el fanzine, m’he adonat que hi ha certes coses que demanen formats diferents. L’important és no estar-se quieta!