Març 2020 – Juliol 2020
NÚRIA FARRÉ ABEJÓN
nuriafarreabejon.com

El mural de Núria Ferré ha estat tres mesos (de març a juny) habitant Ca la Dona, il·lustrant el sentit vindicatiu de l’espai. Moltes dones que passen diàriament per l’edifici el van poder contemplar, comentar i gaudir uns pocs dies… Just després de la manifestació feminista del 8 de març , malauradament, la casa va haver de tancar degut al confinament pel covi19. L’obra de la Núria no va poder ser vista i compartida per moltes dones al llarg dels tres mesos que el projecte de FemArt té previst per les efímeres intervencions murals. Però, en canvi estarà en el record de totes com a document històric commemoratiu de la manifestació feminista del 8 de març de 2020, tan controvertida com sempre, enguany especialment demonitzada pel feixisme com a transmissora del virus, però més multitudinària, poderosa, transversal, diversa i vindicativa que mai.

FemArt (FA)– Hola Núria, et podries descriure tu mateixa breument?

Núria Farré (NF)– Doncs soc la Núria Farré, soc artista, vaig estudiar la carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i, llavors, no hi havia especialització, però jo vaig fer la majoria d’assignatures de pintura, per tant em vaig especialitzar i des de les hores, he anat buscant-me la vida , fent expos, i així fins aquí.

FA– I què ens presentes en aquest mural?

NF– Doncs com que em demanàreu el mural pel mes de març, després de pensar algunes opcions, vaig optar per pintar el tema de la manifestació feminista i me vaig inspirar en una foto de la Pepa Vives, una foto que m´agrada molt i que vaig triar entre unes quantes que vosaltres, des de FemArt, em vàreu passar. A partir d’aquí he dividit el mural en tres parts: a baix estan les pancartes: el que demanem, les consignes; al mig estem nosaltres, les dones, i a dalt, el fum, el foc…, no sé, com un sentiment de gran potència. I els colors són tots simbòlics , liles, morats, roses, combinats amb algun groc i un poc de verd…

FA– Sí , això és el que volia preguntar-te, tu ets una artista figurativa i amb molt clar/obscur.

NF– Sí, sí, molt, a mi m’agrada el contrast perquè li dona molt de drama i avui hi pega el drama, el tenebrisme, aquest li dona intensitat a l’emoció que vols transmetre…

FA– Tot i ser figurativa el teu estil tira cap l’hiperrealisme; com et situes tu?

NF– Al principi, quan vaig començar a estudiar, com que a la Uni tot era molt conceptual, doncs jo, no sé si per rebel·lia adolescent, vaig voler aprendre a pintar coses, persones, i sí, vaig tirar un poc cap l’hiperrealisme, però al final me’n vaig adonar que una vegada apresa la tècnica, és tècnica i prou. l no basta, l’art ha de transmetre, ha de dir alguna cosa. La tècnica s’ha de saber, perquè és el llenguatge. Tu has de poder expressar-te , però no és lo més important. Últimament m’he anat desprenent i anant cap a l’expressionisme, vull ser més expressiva, la pinzellada es veu molt més… i amb els murals és brutal, m’encanta!, la pinzellada és gruixuda i ha de ser ràpida , contundent, les brotxes son grans, és superexpressiu!!

FA– De fet el teu mural em fa pensar en una versió feminista dels muralistes mexicans amb la seva temàtica social , rostres molt potents, molt expressius… Bé, et volia preguntar pels teus referents artístics .

NF– Oh que bé això que em dius …, a part dels més famosos, conec molt poc als muralistes mexicans, no els he estudiat mai; t’he de dir que, de fet, he topat amb el muralisme per casualitat, en veritat no tinc referents del muralisme. El que he fet és intentar traduir la meva pintura al mural, els meus referents principals venen de la pintura, del cinema i de la fotografia…Em flipa Jenny Saville, per la seva brutalitat, Georgia O’Kefee per la síntesi i l’ús del color, a part de ser una de les mares de la modernitat en la pintura nord americana; Sophie Calle per la temàtica, per que fa de la intimitat la seva obra amb una sensibilitat fantàstica; n’hi ha moltes d’altres com Julie Mehretu, Louise Burgeois, Mereth Oppenheim, Calvo, Rego, Vivian Maier (que m’encanta), Cindy Sherman… I bé, del món del cinema sóc molt fan d’Almodóvar.

FA– Ens pots parlar de l procés de la teva creació artística? ( Dius que vas des de allò més subjectiu per arribar i entendre allò contextual que també ens construeix.)

NF– Sí, el raonament és molt simple però em funciona: parteixo de les meves preocupacions i els meus interessos, últimament treballo amb el tema de la família, la memòria i la construcció de la identitat, perquè son temes que, per edat, per etapa de la vida o pel que sigui, em preocupen. Penso que, com més honesta i personal siguis, més sincer serà el missatge i, d’altra banda, més profund podràs arribar investigant. Al final, el que millor conec sóc jo mateixa, que sóc una persona, i el receptor de l’obra serà sempre una persona, per tant, penso que parlant de mi con a individu puc connectar amb els demés, i com més subjectiu sigui el tema més s’entén el context del que parlo i del que vinc.

FA– “Lo personal és polític”, has recordat en alguna entrevista teva. Creus que l’art pot servir al feminisme, a les dones per canviar aquest món tan patriarcal?

NF– Cent per cent. L’art ha de ser personal, i tot allò que et succeeix és polític, per tant l’art és polític sempre. Ah, ara vivim en una època de decadència i cinisme on ens hem cregut que l’art pot ser asèptic i independent de l’artista, que ha d’estar subordinat al mercat, però realment l’art es commoció i ha de parlar del qui ho fa. L’art més comercial i amb menys intenció política te una connotació política determinada, ho vulgui o no l’artista, i parla del qui ho fa, ho vulgui o no l’artista. Partint d’aquí, l’art està sempre al servei del qui el fa i per sort les escoles de belles arts estan plenes de dones. Cert és que el mercat segueix premiant a l’artista home per sobre de la dona, però últimament s’estan fent molts esforços per revertir-ho i penso que el futur és positiu en aquest sentit. Confio molt en que l’art és i serà sempre un espai d’avantguarda des del que conscienciar i progressar.

FA– També sabem que ets professora, com creus que es planteja la formació artística a les escoles. Què proposaries?

NF– Bé, hahaha!, sóc una profe bastant radical i, tot i que vaig ser docent d’ESO un temps, m’he sortit del sistema educatiu reglat perquè xocava totalment amb la meva idea del que és l’aprenentatge. Es evident que s’està intentant fer progressos i és d’agrair, però realment l’escola ideal no hi cap en la nostra societat. Per començar a les criatures se les educa absolutament al marge del seu entorn, tancades en un edifici amb barrots i xarxes, i a partir de memoritzar dades absurdes. Se’ls ensenyen assignatures separades, com si les llengües fossin coses diferents entre si, o com si les matemàtiques no tinguessin res a veure amb l’art, i a sobre, unes són més importants que d’altres per la nota final, és absurd el sistema d’assignatures. Es premia a qui més obeeix i a qui més s’esforça per seguir les normes, no al més crític o al més creatiu, de fet l’educació artística a les escoles és anti-creativa tal i com està plantejada. És igual l’any en que nasqués Picasso, això ja ho aprendran quan siguin grans i vegin un documental o el que sigui, no és realment important el concepte “cubisme” quan ets petit, el que es important és que siguis capaç d’expressar-te i sobretot fomentar la curiositat per l’aprenentatge per tal que, quan siguin grans, segueixin investigant i interessant-se per les coses.

FA– Dius que t’ha agradat l’experiència muralista… Quines perspectives creatives i professionals tens?

NF– Faig murals des de desembre, fins ara n’he fet sis o set, el que més m’agrada de fer murals és que no en sé, per tant estic aprenent moltíssim. Perspectives… quan vaig fer el mural no sabia que una setmana després ens confinarien durant mesos, el que si sabia es que l’art és un món incert i, ara, en plena pandèmia, ho és més que mai, per tant perspectives professionals tinc les que es poden tenir quan no tens ni idea del que serà de tu en un parell de mesos! Haha! Però ho dic sense por, perquè és part de la gràcia de ficar-se en aquest món, i la veritat és que les coses van sortint i tot va venint bastant rodat, sóc afortunada en aquest aspecte. De fet si que tinc algun encàrrec interessant de cara a setembre, però millor t’ho explico quan ho hagi fet, mai se sap… haha! Perspectives creatives en tinc moltíssimes, últimament estic explorant moltes disciplines com és el muralisme, la fotografia i el fanzine, m’he adonat que hi ha certes coses que demanen formats diferents. L’important és no estar-se quieta!