Convocatòria Mostra FemArt 2023: Les resistències fantasmes són darrere teu!

La convocatòria per a participar a la Mostra FemArt 2023 ja està aquí!

La resistència fantasma, com l’inconscient, no existeix sinó que insisteix. Habita i okupa un espai entre, sempre per fora d’allò que considerem real i es reafirma en la seva negativa a desaparèixer. 

Les fantasmes són corporalitats dissidents, que no només exigeixen memòria d’allò que es volia en l’oblit, sinó que també encarnen altres vides possibles. La seva existència és sempre una oportunitat, una aposta d’avenir. 

Les fantasmes, com les pràctiques artístiques ens aguaiten, ens persegueixen utilitzant llenguatges no sempre convencionals, reclamant la nostra atenció. Ens obliguen a suspendre les dinàmiques habituals de percepció i comprensió. Fan possible allò que semblava impossible. La resistència fantasma no és quelcom extern, sinó que és una part consubstancial a totes les corporalitats, fruit d’una energia díscola i creix en la dissidència, en racons carregats de malestar, propi i col·lectiu. 

Aquest any busquem projectes que formin part d’una exposició que curarà des de les llums i les ombres. Per a participar, caldrà que les propostes comptin amb un sistema d’il·luminació. Cada dispositiu artístic haurà de preveure una forma creativa d’il·luminar-la o emmarcar-la. De manera que les peces han d’incorporar els punts de llum que calguin, materials fluorescents, o dispositius electrònics. 

T’animes a participar-hi? Llegeix les bases i consulta el formulari a continuació.

BASES

FORMULARI

TRANSPOESIA + MINA HAMADA

Colectivo Transpoesía:
Cris Blasco (Guitarra)
Bruno Cimiano (Poesía)
Pat Salido (LSC)

Nacimos reales

Como niñas hetero nadie nos dijo nunca
que aquel famoso Origen del Mundo
estaba al alcance de nuestras manos
y no sólo eso – no sólo eso-
sino que se amplía, que se expande
cuando descubres que puedes meterte muy muy dentro
tan adentro
mientras que la sangre todo lo inunda, todo
y un amor,
uno del que nunca nos hablaron
todo lo envuelve, todo.
A nosotras como niñas hetero
nunca nos contaron que se podía traspasar aquel cuadro
que decoraba las paredes de aquellos hombres tan ilustrados.
Traspasarlo en secreto
y a voces
para amarnos entre nosotras como nunca antes
y luego fotografiar el milagro.
Amor, nosotras nacimos reales.

MARTAB + CLARA S. PROUS

Marta B
martab.bigcartel.com
Desembre 2020

El gota a gota esquerde la closca

tortura l’eco

la repetició, la repetició, la repetició

d’un crit orgànic.

És tan difícil construir casa quan el múscul t’estira la pell!

Però estiguem tranquil·les, perquè mai és tard per a tornar a estimar.

I més tu i jo.

I més tu i jo que som arròs ben fets.

Però tens raó.

Avui estic rara. Avui estic rara perquè tinc el pit inflat i els dits trencats, però tot i això et proposo la meva última abraçada abans de perdre’m en un lloc conegut.

Escapo de la meva ciutat. Un policia em para.

<N’estàs segura?> <No> <Tornes o surts?> <No ho sé ben bé…> <Va…puja! Puja perquè a partir de les quatre és il·legal sortir de Lleida i et multaré>

Pujo. Em trec la mascareta. I respiro amb la veu d’una cançó.

Quin

mal

d’esquena.

<Mare… i si no puc tornar?> <A casa? A casa sempre Marta!>

De quin lloc deu estar parlant?

Arribo a Barcelona i les Rambles a penes són un camí plè de pols, amb alguna flor i alguna viola que s’escape per l’esquerda del balcó.

Cap refugi, però de repent, arribo al barri d’Horta. A la Caracola, el millor CSO de tota Barcelona. On companyes migrades sense papers no han aconseguit un altre lloc per a viure. Perquè han apostat per una alternativa que fomenta el barri.

Totes les veïnes estan molt agraïdes de què hi siguin.

Cada dia allí hi dorm gent diferent, però tothom se sent com una família.

També gent que no té cap aspiració artística més enllà de sanar-se a través de l’art en espais horitzontals amb una economia circular, com són els CSOs han aconseguit compartir-se i sentir-se més en pau.

Esteu matant l’art. Esteu matant el barri. Esteu matant la gent de Barcelona.

Us passarà factura…

MURAL DE MINA HAMADA

Novembre 2017
MINA HAMADA
cargocollective.com/minahamada

Mina Hamada (Louisiana) és una artista plástica d’origen japonès afincada a Barcelona. El seu treball es centra en la pintura, la instal·lació i els murals. El seu treball es pot trobar arreu del món, en l’espai urbà de ciutats d’Europa, Estats Units, Amèrica Llatina i Àsia. Hamada té un estil característic basat en el color i el ritme i que generen formes lliures i orgàniques.

L’any 2017 Mina Hamada pinta la façana mitgera de l’edifici rehabilitat de Ca La Dona.

MURAL D’ANDREA B-TOY (MURALISTES)

Desembre 2019 – Març 2020
ANDREA B-TOY
flickr.com/photos/btoy/


Andrea Btoy és una artista urbana que porta pintant als carrers de Barcelona en format plantilla o stencil des de 2002. En la seva obra sempre està present, des dels orígens, la qüestió de les dones amb una clara voluntat de fer un recull visual dels diferents moviments de resistència feminista.

El procés de treball per aquesta obra concreta parteix d’una plantilla que es projecta a la paret en blanc i negre i després l’artista va substituint els diferents jocs de llums i ombres amb colors i tonalitats brillants i policromes. Els colors que normalment utilitza són esprais si es tracta de plantilles directes, però, en aquest cas, al tractar-se d’un interior, ha volgut utilitzar pintures ecològiques que no generen un impacte negatiu sobre l’ambient.

El muralisme actualment segueix sent, com moltes arts contemporànies, un terreny on les dones segueixen patint una representació minoritària. Igualment Btoy insisteix en que les artistes muralistes cada cop son més i això es una mostra innegable de que les lluites feministes tenen el seu efectes desestabilitzadors de l’odre hegemònic. Pintar, ser un agent
activa de producció cultural és sens dubte un acte de resistència contra el paper que el patriarcat ha reservat per a les dones.

Btoy ens recorda que els actes generen precedents, així si una dona pinta, pinta al carrer o surt al carrer a exercir la seva llibertat, la seva diferència a l’hora de veure i representar el món, d’altres també ho faran. És en aquest punt on troba una inspiració extraordinària en les dones de Rojava i en el moviment feminista de alliberació kurda.

El mural que ha creat aquest desembre de 2019 per al Projecte FemArt de Ca la Dona vol ser un reconeixement a la lluita de totes les dones que conformen el moviment de resistència kurda. En aquest cas, la imatge representa la cara d’una de les noies de Rojava que ens mira des d’una lluita en la que les dones és troben a primera fila del conflicte per reclamar una vida digne, amb plens drets pels seus cossos, i per defensar, per tant, un territori lliure de patriarcat i de capitalisme. Així la resistència artística es troba amb la resistència Kurda en un acte de visibilització, però també d’acció creadora contra una realitat que ens vol submises i callades.La sororitat i el treball col·laboratiu amb aquesta lluita més enllà de les fronteres kurdes són fonamentals.

L’artista vol donar reconeixement al fet que les dones han decidit agafar les armes per a realitzar una resistència activa precisament contra els efectes de les guerres. Els conflictes armats esdevenen el símptoma per excel·lència de l’aliança perversa i destructiva entre el patriarcat i el militarisme. La guerra com a única forma possible de resoldre els conflictes és una pràctica eminentment masculina que te efectes devastadors sobre les persones i també sobre el planeta.

ENTREVISTA A NÚRIA FARRÉ ABEJÓN (MURALISTES)

Març 2020 – Juliol 2020
NÚRIA FARRÉ ABEJÓN
nuriafarreabejon.com

El mural de Núria Ferré ha estat tres mesos (de març a juny) habitant Ca la Dona, il·lustrant el sentit vindicatiu de l’espai. Moltes dones que passen diàriament per l’edifici el van poder contemplar, comentar i gaudir uns pocs dies… Just després de la manifestació feminista del 8 de març , malauradament, la casa va haver de tancar degut al confinament pel covi19. L’obra de la Núria no va poder ser vista i compartida per moltes dones al llarg dels tres mesos que el projecte de FemArt té previst per les efímeres intervencions murals. Però, en canvi estarà en el record de totes com a document històric commemoratiu de la manifestació feminista del 8 de març de 2020, tan controvertida com sempre, enguany especialment demonitzada pel feixisme com a transmissora del virus, però més multitudinària, poderosa, transversal, diversa i vindicativa que mai.

FemArt (FA)– Hola Núria, et podries descriure tu mateixa breument?

Núria Farré (NF)– Doncs soc la Núria Farré, soc artista, vaig estudiar la carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i, llavors, no hi havia especialització, però jo vaig fer la majoria d’assignatures de pintura, per tant em vaig especialitzar i des de les hores, he anat buscant-me la vida , fent expos, i així fins aquí.

FA– I què ens presentes en aquest mural?

NF– Doncs com que em demanàreu el mural pel mes de març, després de pensar algunes opcions, vaig optar per pintar el tema de la manifestació feminista i me vaig inspirar en una foto de la Pepa Vives, una foto que m´agrada molt i que vaig triar entre unes quantes que vosaltres, des de FemArt, em vàreu passar. A partir d’aquí he dividit el mural en tres parts: a baix estan les pancartes: el que demanem, les consignes; al mig estem nosaltres, les dones, i a dalt, el fum, el foc…, no sé, com un sentiment de gran potència. I els colors són tots simbòlics , liles, morats, roses, combinats amb algun groc i un poc de verd…

FA– Sí , això és el que volia preguntar-te, tu ets una artista figurativa i amb molt clar/obscur.

NF– Sí, sí, molt, a mi m’agrada el contrast perquè li dona molt de drama i avui hi pega el drama, el tenebrisme, aquest li dona intensitat a l’emoció que vols transmetre…

FA– Tot i ser figurativa el teu estil tira cap l’hiperrealisme; com et situes tu?

NF– Al principi, quan vaig començar a estudiar, com que a la Uni tot era molt conceptual, doncs jo, no sé si per rebel·lia adolescent, vaig voler aprendre a pintar coses, persones, i sí, vaig tirar un poc cap l’hiperrealisme, però al final me’n vaig adonar que una vegada apresa la tècnica, és tècnica i prou. l no basta, l’art ha de transmetre, ha de dir alguna cosa. La tècnica s’ha de saber, perquè és el llenguatge. Tu has de poder expressar-te , però no és lo més important. Últimament m’he anat desprenent i anant cap a l’expressionisme, vull ser més expressiva, la pinzellada es veu molt més… i amb els murals és brutal, m’encanta!, la pinzellada és gruixuda i ha de ser ràpida , contundent, les brotxes son grans, és superexpressiu!!

FA– De fet el teu mural em fa pensar en una versió feminista dels muralistes mexicans amb la seva temàtica social , rostres molt potents, molt expressius… Bé, et volia preguntar pels teus referents artístics .

NF– Oh que bé això que em dius …, a part dels més famosos, conec molt poc als muralistes mexicans, no els he estudiat mai; t’he de dir que, de fet, he topat amb el muralisme per casualitat, en veritat no tinc referents del muralisme. El que he fet és intentar traduir la meva pintura al mural, els meus referents principals venen de la pintura, del cinema i de la fotografia…Em flipa Jenny Saville, per la seva brutalitat, Georgia O’Kefee per la síntesi i l’ús del color, a part de ser una de les mares de la modernitat en la pintura nord americana; Sophie Calle per la temàtica, per que fa de la intimitat la seva obra amb una sensibilitat fantàstica; n’hi ha moltes d’altres com Julie Mehretu, Louise Burgeois, Mereth Oppenheim, Calvo, Rego, Vivian Maier (que m’encanta), Cindy Sherman… I bé, del món del cinema sóc molt fan d’Almodóvar.

FA– Ens pots parlar de l procés de la teva creació artística? ( Dius que vas des de allò més subjectiu per arribar i entendre allò contextual que també ens construeix.)

NF– Sí, el raonament és molt simple però em funciona: parteixo de les meves preocupacions i els meus interessos, últimament treballo amb el tema de la família, la memòria i la construcció de la identitat, perquè son temes que, per edat, per etapa de la vida o pel que sigui, em preocupen. Penso que, com més honesta i personal siguis, més sincer serà el missatge i, d’altra banda, més profund podràs arribar investigant. Al final, el que millor conec sóc jo mateixa, que sóc una persona, i el receptor de l’obra serà sempre una persona, per tant, penso que parlant de mi con a individu puc connectar amb els demés, i com més subjectiu sigui el tema més s’entén el context del que parlo i del que vinc.

FA– “Lo personal és polític”, has recordat en alguna entrevista teva. Creus que l’art pot servir al feminisme, a les dones per canviar aquest món tan patriarcal?

NF– Cent per cent. L’art ha de ser personal, i tot allò que et succeeix és polític, per tant l’art és polític sempre. Ah, ara vivim en una època de decadència i cinisme on ens hem cregut que l’art pot ser asèptic i independent de l’artista, que ha d’estar subordinat al mercat, però realment l’art es commoció i ha de parlar del qui ho fa. L’art més comercial i amb menys intenció política te una connotació política determinada, ho vulgui o no l’artista, i parla del qui ho fa, ho vulgui o no l’artista. Partint d’aquí, l’art està sempre al servei del qui el fa i per sort les escoles de belles arts estan plenes de dones. Cert és que el mercat segueix premiant a l’artista home per sobre de la dona, però últimament s’estan fent molts esforços per revertir-ho i penso que el futur és positiu en aquest sentit. Confio molt en que l’art és i serà sempre un espai d’avantguarda des del que conscienciar i progressar.

FA– També sabem que ets professora, com creus que es planteja la formació artística a les escoles. Què proposaries?

NF– Bé, hahaha!, sóc una profe bastant radical i, tot i que vaig ser docent d’ESO un temps, m’he sortit del sistema educatiu reglat perquè xocava totalment amb la meva idea del que és l’aprenentatge. Es evident que s’està intentant fer progressos i és d’agrair, però realment l’escola ideal no hi cap en la nostra societat. Per començar a les criatures se les educa absolutament al marge del seu entorn, tancades en un edifici amb barrots i xarxes, i a partir de memoritzar dades absurdes. Se’ls ensenyen assignatures separades, com si les llengües fossin coses diferents entre si, o com si les matemàtiques no tinguessin res a veure amb l’art, i a sobre, unes són més importants que d’altres per la nota final, és absurd el sistema d’assignatures. Es premia a qui més obeeix i a qui més s’esforça per seguir les normes, no al més crític o al més creatiu, de fet l’educació artística a les escoles és anti-creativa tal i com està plantejada. És igual l’any en que nasqués Picasso, això ja ho aprendran quan siguin grans i vegin un documental o el que sigui, no és realment important el concepte “cubisme” quan ets petit, el que es important és que siguis capaç d’expressar-te i sobretot fomentar la curiositat per l’aprenentatge per tal que, quan siguin grans, segueixin investigant i interessant-se per les coses.

FA– Dius que t’ha agradat l’experiència muralista… Quines perspectives creatives i professionals tens?

NF– Faig murals des de desembre, fins ara n’he fet sis o set, el que més m’agrada de fer murals és que no en sé, per tant estic aprenent moltíssim. Perspectives… quan vaig fer el mural no sabia que una setmana després ens confinarien durant mesos, el que si sabia es que l’art és un món incert i, ara, en plena pandèmia, ho és més que mai, per tant perspectives professionals tinc les que es poden tenir quan no tens ni idea del que serà de tu en un parell de mesos! Haha! Però ho dic sense por, perquè és part de la gràcia de ficar-se en aquest món, i la veritat és que les coses van sortint i tot va venint bastant rodat, sóc afortunada en aquest aspecte. De fet si que tinc algun encàrrec interessant de cara a setembre, però millor t’ho explico quan ho hagi fet, mai se sap… haha! Perspectives creatives en tinc moltíssimes, últimament estic explorant moltes disciplines com és el muralisme, la fotografia i el fanzine, m’he adonat que hi ha certes coses que demanen formats diferents. L’important és no estar-se quieta!

ENTREVISTA A MONTSERRAT ANGUIANO (MURALISTES)

Juliol 2020 – Setembre 2020
MONTSERRAT ANGUIANO
montserratanguiano.com

FemArt (FA)– Hola Montserrat, podries descriure’t tu mateixa, breument, en la teva trajectòria vital i artística?

Montserrat Anguiano (MA) – Doncs em dic Montserrat Anguiano em considero artista afrocatalana, soc afrodescendent i el meu art està en evolució constant, ara mateix està en el punt en que necessito fer un art polític, crític, social, antiracista i feminista…es podria dir que estic fent artivisme…

FA– Què en vols mostrar amb aquest mural que has fet per FemArt a Ca la Dona?

MA-Amb aquest mural m’he sentit lliure, m’he tornat boja també, i he plasmat el que tinc en el meu interior que és aquesta força, color, i poder africà que queda palès a la paret amb aquests colors primaris tan macos i tan vius…, i a la vegada són llum, denúncia i crit. Quan veus el mural no et deixa indiferent, es nota que és reivindicació i denúncia…,i la reivindicació de la importància d’aquests referents africans que son dones, dones negres, però en elles, el color no és l’important, per això són perfils, l’important és que són dones i son totes referents nostres. Hem de conèixer i reconèixer aquests referents africans o afrodescendents , aquestes dones negres…, perquè a la lluita feminista anem totes juntes, no es tracta de colors, encara que malauradament ( ja en parlarem d’això…) a vegades sembla que no anem per la mateixa via. Hauríem d’anar per la mateixa via, juntes, fent xarxa i avençar juntes…

FA-Quin tipus de reclam , vindicació o denuncia t’agrada plantejar directament? I quins son els teus referents concrets?

MA- Mira, quan jo vaig començar , el 2001 – 2004…, bé, jo soc una dona negra adoptada, he crescut entre gent blanca, per tant els meus referents eren blancs i vaig començar a pintar dones blanques dels anys 20, la Louise Brooks, per exemple, referents musicals com la PJ Harvey, que m’agrada molt, dones molt potents , molt roqueres, m’agrada molt el rock alternatiu, coses així…, perquè la meva adolescència va ser bastant fosca, si compares la meva obra de llavors amb la d’ara, veuràs que no té res a veure, era fosca i ara és tota llum. A partir del 2015, que vaig fer una catarsi, vaig començar a conèixer gent negra, afrodescendent, llavors em vaig començar a empapar de referents afrodescendents. A més de dones famoses com l’Àngela Davis o Rosa Park, Josefinne Baker,… vaig conèixer dones més properes, del meu entorn (em centro en la dona perquè és el meu tema, no és que cregui que els homes no han fet res, però, ara bé, ara ja ens toca a nosaltres), dones que mereixen visibilització i reconeixement, no sols en el món de l’art, també dones periodistes, metgesses, advocades, cantants, dones negres que han de tenir el seu lloc aquí, gent d’aquí. Perquè hi ha qui creu que per ser afrodescendent i viure aquí, no pinta res. I no és veritat, són dones que sumen en el feminisme de totes. Jo, encara que he pintat alguna d’aquestes dones, tinc pendent aquest projecte de fer retrats de dones afrodescendents catalanes, n’hi ha moltes. Jo soc afrodescendent i em sento ben catalana. A vegades no et deixen, hi ha gent que no et deixa. Jo he patit una crisi identitària amb la meva negritud aquí, perquè com tots els imputs que venen d’Àfrica són negatius, jo no volia reconèixer el meu origen, volia ser sols catalana i molts no accepten que siguis catalana per la meva negritud… Ara estic orgullosa de ser afrodescendent i catalana! Ho soc peti qui peti… I no som sols quatre, som moltes i molts aquí, però no ens veuen, no sortim en els medis, sembla que no existim, no se’ns dona representació.

FA – Art com a teràpia i denuncia o com anunciació?

MA – Mira el que vull transmetre a la gent és la meva riquíssima dualitat, vull que la vegin i la sentin. Jo sóc una persona amb dualitats i amb polaritats: sóc europea, soc catalana, però sóc africana; sóc adoptada, però estic amb contacte amb la meva família a l’Àfrica… tota la meva vida son dualitats. La meva obra parla d’aquests dos mons. Aquest mural per exemple té el fons de colors vius que representen el meu origen africà, la part màgica, mística, d’apoderament també de la dona africana (encara que no es cregui)… i les figures, les línies, els perfils que faig en blanc i negre (no és un fet casual, està estudiat) representen la meva part blanca. Aquesta obra uneix les meves polaritats, crea sinèrgies entre els dos mons que jo sóc. El fet de ser dos mons no és fàcil, a vegades és com estar en un Limbo, … ser negre aquí no és fàcil, jo vaig a un lloc i parlo en català i em parlen en castellà, i jo torno a parlar en català i em diuen: “que bé parles el català, d’on ets?”…, això forma part dels micro-racismes habituals. Tanmateix jo soc els dos mons!

FA – M’agrada molt el que has contat en altres indrets, que el 2015 es va creuar en el teu camí el sentiment de negritud i també quan expliques que vas passar del “jo-isme” a començar a expandir-te amb referents africanes, cap a les comunitats africanes, amb un poderós sentit de pertinença. El passar d’allò individual a allò col·lectiu t’allibera i t’apodera: podríem dir del teu art que quan“pintes a una i pintes a totes”…?

MA – Sí , sí , és molt important recalcar això que dius, perquè sovint a les comunitats es potencia massa a l’individu i s’oblida el col·lectiu. Tu pensa que si es veu una dona negra es veuen totes. Una dona negra que es veu als mitjans, o en una obra artística és com un altaveu de totes. És bo deixar-nos de egos, de creure que ets protagonista en soledat i pensar en col·lectiu, llavors t’apoderes a tu i a tot el teu col·lectiu… algunes persones s’equivoquen molt buscant aquest protagonisme individual, com aquest Ignacio Garriga de Vox, “el negre de Vox”! Està molt confús!… Cal pensar en col·lectiu…Mira, hi ha moltes dones que són importants i aporten reconeixement a la comunitat a la que pertanyen , perquè pensen en col·lectiu, com les Sey Sisters o la Bea Duodo, no són protagonistes , són altaveus que parlen de totes! I No sols altaveus de les dones negres, sinó també de totes les dones.

FA – La teva proposta, Montserrat, es especialment positiva: mostres bellesa, potència, autoestima i molta seguretat en el que planteges… les teves perspectives i referents tenen un circuit clar: apoderament de les dones i canvi des del poder. És el cas de Bisilia Bokoko, la teva mentora, dona poderosa que impulsa una gran campanya d’alfabetització a l’Àfrica. Aquest poder s’ha obtingut dintre del capitalisme, creus en el sistema capitalista?

MA – Uf, aquesta entrevista és exigent, m’agrada!… Jo crec que el capitalisme ha petat, o petarà. Amb el confinament molta gent hem reflexionat i hem vist el que realment necessitem per viure: menjar i estar amb la nostra gent, res més… jo penso que lo ideal, lo que m’agradaria fer a mi (sóc humil , no entenc molt de política…) és crear xarxes i reforçar-les, el que fem ara a les comunitats afrodescendents és això, la clau és aquesta, impulsar l’economia de la nostra comunitat; és a dir, si he d’anar a la perruqueria, fer-ho a perruqueries de la nostra comunitat, tenir directoris de tots els serveis, botigues, etc… de gent negre, afrodescendent, com hem de fer també amb les dones: ajudar-nos d’aquesta manera, si has d’anar a un advocat, a un metge, doncs ves a una advocada, a una metgessa i si pot ser afrodescendent millor… Ja sé que això no deixa de ser capitalisme, és heavy, però és que sense el capital, sense generar beneficis no es pot avençar. Vull dir que no es tracta d’abolir el capitalisme, sinó d’abolir el capitalisme al que estem acostumades, crear altes tècniques, altres maneres de progressar que no siguin el capitalisme patriarcal…

FA – Totes les dones de qualsevol ètnia i classe social han estat colonitzades pel patriarcat. Creus que això, en el marc dels feminismes, fa més fàcil la complicitat entre dones diverses? Què penses de les discrepàncies entre feminismes? Què voldries dir a les feministes blanques europees i concretament catalanes?

MA – Ara ens estem adonant que moltes dones diverses tenim experiències comunes, compartim situacions. I com més som, més por fem perquè tenim molta força juntes. Ara ja no ens poden callar! Mira lo meravellós que va ser l’últim 8 de març! Fins ara ha tingut més protagonisme el feminisme blanc, però el que vull dir a les feministes blanques és el que va dir Àngela Davis amb una frase molt famosa: “El feminismo serà antirracista o no será” i Sojourner Truth també deia que quant lluitem per una dona negre també lluitem per totes les dones… El feminisme no ha de ser blanc, ni negre ha de ser de totes les dones, hem de lluitar juntes. Sororitat!. Si guanya una guanyem totes. Si jo puc explicar el meu art, si puc fer un taller per dones, i dic dones, no dones negres, explicaré coses d’Àfrica de la nostra història. Així com jo he aprés la història de Grècia clàssica, perquè no podem aprendre la història de totes des dels nostres orígens? La història que expliquen a Europa es blanca, com si a Egipte no fossin negres, els nubis eren negres, i la primera biblioteca va ser a Mali. I després s’ha de saber que ens van espoliar i ens van esclavitzar… s’ha de saber la nostra història! No podeu imaginar el què és rebre mirades de menyspreu pel carrer pel fet de ser negre! Hi ha mirades que fan molt mal! Com pot ser que algú pugui creure que és superior a mi pel fet de ser blanc?! La llei també és racista, mira el que passa amb els temporers a Lleida! Hi ha racisme institucional! Bé, però jo soc optimista perquè hi ha gent que té ganes d’escoltar, que no es creu tot allò que ens han venut…S’han de descolonitzar les ments! Hem de treballar juntes, ens necessitem!

FA -Quin paper ha jugat, juga o pot jugar l’art des de aquesta inesgotable pandèmia del covit19?

MA -Pot ser ens hem adonat de l’important que és la cultura per sobreviure i la música, l’art,… han estat vitals en el confinament. No són productes de luxe, són necessaris per una societat, defineixen arrels i formes de ser i de viure. La cultura ens ha salvat en el confinament. Paradoxalment, quan hi ha crisis, els retalls, les restriccions van sempre cap als artistes i els esdeveniments culturals! Hi ha interessos foscos en aquests fets i els artistes hem dit No! Ens hem de plantar…No es pot maltractar la cultura i la gent que ens hi dediquem.

FA – I quines perspectives tens?

MA -Jo com a Montserrat Anguiano, estic contenta, animada. Tinc projectes. M’agradaria poder transmetre aquesta força i energia que tinc. Voldria transmetre aquest discurs antiracista i feminista i ho puc fer a través de l’art. Els tallers que faig son terapèutics i alliberadors, treballem l’expressió, treballem les emocions, és tot molt energètic… i penseu que tothom pot fer art. Cal una actitud humil, relaxada i un despullament , llavors surt l’expressió de tu mateixa. Fitxa’t però, la poca importància que l’educació dona a l’art. Jo crec que, junt amb els esports, haurien de ser tan importants com les matemàtiques o la llengua…, les arts , els esports alliberen i es més difícil llavors “domesticar” a les criatures de forma jeràrquica i patriarcal. Mira, a dalt de la piràmide de valors estipulats hi ha: home blanc, a baix la dona blanca, a sota està l’home negre i a baix de tot, en última posició, la dona negre! I no en parlem de si, a més, no ets heteronormativa! Jo ho tinc tot : soc dona, soc negre, bisexual, super catalanista i mare soltera… Ja veus, què més vols?

ENTREVISTA A CLARA S. PROUS (MURALISTES)

Novembre 2020 – Febrer 2021
CLARA S. PROUS
cargocollective.com/clarasprous

La Clara arriba una tarda a Ca la dona i ens diu “vinc a pintar un mural”. Llavors li ensenyem la paret i li diem que s’ho miri, prengui les seves mesures (la paret té 4m x3m) i dissenyi l’esquema amb tranquil·litat… La deixem sola davant l’enorme perspectiva i anem a buscar una escala que es troba al pis de dalt. Triguem uns 20 minuts i quan ens tornem a trobar amb ella, ja ha pintat la meitat de la seva obra, així, sense prendre mesures, directament, amb esprais, decisió i precisió! No hem pogut ni presenciar la posada en acció de la pintura mural ràpida. Ens deixa bocabadades… Totes les portes obertes per les olors i acaba l’obra amb molt poc temps. Negre, verd, rosa, gris, blau… sense mescles, una ciutat dura al fons, dues dones en primer pla sostenint un cartell que diu “el barri per a qui hi viu” Hem vist/no vist tot un espectacle en directe de com es fan (o com necessiten fer-se) alguns murals urbans.

FemArt (FA)– Clara, per començar l’entrevista, presenta’t tu mateixa i parla’ns del teu recorregut artístic i vital. 

Clara (C) – Em dic Clara, sóc de San Antoni (el barri de la ciutat) i sempre he pintat, sempre. No hi ha hagut un moment a la meva vida que no hagi pintat… Vaig fer il·lustració i després vaig fer postproducció de 3D i Efectes especials i després me’n vaig anar a Bèlgica a treballar. I com feia molt fred sempre pintava a casa, no sortia,… Es que, a veure: feia menys de 6 graus!! Feia tan fred que pintava moltíssim… Vaig pintar molt des de casa, feia 3D i això…, i després vaig dir “jo me’n vaig, fa massa fred aquí “ i vaig marxar i vaig seguir pintar, però ja estava farta del 3D.

FA– Però tu formaves part de les Bicing sisters*, coneixem els teus vídeos de les vostres presentacions a la Cinétika i a Youtube. Som fans.

C– Eiii! Com ho sabeu això! Ja, ja!, quina vergonya!.. Vam fer una sèrie de vídeos urbans anarquistes…, no sé si han resistit el pas dels anys. D’això fa molt temps… Això va ser abans d’anar a Bèlgica. Quan vaig tornar vaig fer collage, i com que estava farta de l’ordinador, del 3D, em feien mal els ulls!… Llavors vaig posar-me a pintar i dibuixava fatal, però eren dibuixos molt divertits, eren deformes, molt originals, jo em divertia molt. A més com que em treia les ulleres, encara deformava més els meus dibuixos…Feia retrats de personatges, els figurava deformats, però s’assemblaven molt, són molt graciosos i mai els vaig voler corregir.

FA-Això de la percepció deformada ens interessa, es una deformitat intencionada, de percepció i denuncia, no? També fas il·lustracions per la revista Massala, oi? Com vas passar de tot això a la pintura de gran format, a la pintura mural urbana?

C– Doncs perquè els meus amics grafiteros em deien “vine al carrer” i sortíem a pintar. Però no us penseu que vaig pintant murs com una boja! Bé potser sí si m’enborratxo! ja, ja, ja!

FA– Quines línies artístiques t’agraden més, quines tendències, o quina gent t’ha influït?

C– Uaaa!, jo què sé, no sé, conec a molta gent que pinta i dibuixa i arriba un moment que ja no saps fer res més… al final todo se te pega. No sabria concretar.

FA– Treballes sempre sola en el àmbit artístic o tens un grup o un lloc on te sens entesa, on pots fer i parlar del que fas?

C– Uff! És duríssim el panorama artístic a Barcelona! És un drama!. És com si en lloc de valorar-te per qui ets, et valorin per la teva obra i, això tampoc està bé, saps?

FA– Què vols dir? Pensem que és bo que te valorin pel que fas, no?

C– Sí, Sí, però Barna és molt petit i et trobes a la mateixa gent per tot arreu, tothom es coneix i … per exemple a mi només em van començar a saludar quan vaig fer bicing, abans era com si no exitís, i això no es fa!…el panorama és molt excloent i fa fàstic!

FA– Vols dir que encara que treballis molt i facis obra, si no tens un cop d’efecte que t’introdueixi en el cercle/sistema, ningú et fa cas… Sí, d’acord, el panorama de formació i de producció artística a Barcelona és precari, quasi provincià…. I tu com ho vius?

C– Bé , no em va malament del tot…, a veure… no sóc milionària, …

FA– Et pots dedicar completament a l’art?

C– Sí, però perquè tinc família, eh?! Abans del covid sí que m’anava bé, feia portades, il·lustrava revistes, però ara no, ara està tot parat.

FA– I què ens portes amb el teu mural?

C– Hi ha la ciutat dura al fons i unes figures que demanen amb un cartell que el barri sigui pels que l’habiten… Tot va en relació amb el tema que proposaveu sobre l’habitatge.

FA-Sí és el tema que han treballat les artistes de la última residència del Projecte Emergències…. I què en penses tu de tot això?

C– Tot és molt boig… lo de la gentrificació, és increïble!…Jo visc al barri de Sant Antoni , que està a la cresta de la ola. Allà es lloguen pisos per 1700 euros quan els sous mitjans no arriben ni a 1000! I tot es especulació i pensant en els guiris, ni tan sols és per la gent d’aquí, ni pels rics d’aquí, tot és pensat per la gent de fora… i els desnonaments i l’expulsió dels veïns…, tot és la mateixa especulació. Acabaran amb els barris.

FA– Com vius ser tia i artista a Barcelona, sobretot en aquests espais més públics com són els murals urbans?

C– Jo no he tingut massa problemes, he fet exposicions en locals d’algun amic o col·lectives,… no sé, no he provat ser home, però segur que és més fàcil per ells, com tot… Però conec algunes ties muralistes que estan fins el cony dels tios de la moguda urbana! Això sí!

* Bising Sisters és una websèrie de tres amigues (Maria Jan, Clara Sanz i Júlia Salvador) que són com una banda de «moteres», però els seus vehicles són Bisings. Això els hi treu tota la credibilitat com a delinqüents. És ridícul, només tenen 20 minuts per fer les seves malifetes. Finalment no utilitzen tant el Bicing en la ficció, ja que només una membre de l’equip productor és sòcia. Cada personatge és creat per donar resposta a allò que la ciutat de Barcelona ens proposa, triant les característiques de cada personatge, com la condició social que tenen, per poder parlar de diverses problemàtiques. Cultura kinki dels vuitanta, acció real directa. Un sentiment gairebé adolescent, de rebel·lió religiosa i narcisisme ( Els vídeos es poden trobar a Youtube)