Todas las entradas de: mostrafemart

ULL_AL PÍXEL

ULL_AL PÍXEL és la campanya de finançament que acabem d’engegar per poder tirar endevant la segona edició del Festival ULLAL. Construir un projecte d’aquesta magnitud té costos tant humans com econòmics. Els humans els assumim amb molt de gust, però no podem dependre econòmicament de les col·lectives que ens donen suport, és per això que us demanem la vostra aportació per garantir la continuïtat del projecte.
Col·laborar té recompensa! Fes un cop d’ull(al) al web de la campanya i descobreix tot el que pots endur-te: goteo.cc/ullal

Més informació:
Campanya: goteo.cc/ullal
Web: https://ullalfest.org/
Instagram, Twitter i Telegram: @ullalfest
Correu electrònic: ullal@riseup.net

Del 15/12 al 26/01 NO HI HA EXPOSICIÓ a Emergêncies.4!

NO HI HA EXPOSICIÓ
Això és un aniversari, una fira, una festa, un recital, un ritual, un joc de màscares i una cerimònia.

Del 15 de desembre al 26 de gener
De dilluns a dijous de 17 a 20h
Ca La Dona (C/ Ripoll, 25)

Aquesta edició d’Emergêncies ha proposat treballar al voltant de les Formes d’escapisme. Hem volgut recuperar el concepte «escapisme» per explorar, des de les pràctiques artístiques, formes de resistència davant els múltiples aparells de disciplina, control i conquesta.

«Escapisme» és una adaptació de la paraula anglesa escapism, utilitzada la segona meitat del segle XIX per a referir-se als a les actuacions que practicaven les artistes que mostraven l’habilitat d’escapar-se d’espais tancats, deslligar-se de cordes, cadenes o camises de força. 

Per nosaltres, tota activitat creativa és una resistència contra la norma, contra la tendència habitual, una forma d’escapisme de les convencions, un exercici experimental de risc que torna possible i realitzable l’impossible. En aquesta Europa fortalesa, capitalista, patriarcal i racista les formes d’escapisme esdevenen una activitat  subversiva que transgredeix la realitat més opressiva.

Aquest any les artistes de la residència Emergêncies escapen de les formes tradicionals d’exposició i deserten de la idea de treball artístic finalitzat. Sota el títol «No hi ha exposició» us esperem el proper dijous 15 de desembre per a celebrar de diverses maneres la presentació pública dels projectes d’aquesta edició. 

Artistes:
Solomillx
Silvia Ramos Montes
Maybuch Victorel
Shetza Chicacausa
Lydia Prieto i Clàudia Serrano
Periviri
Montserrat Aránega
Helena Muñoz i Yaiza Berrocal

Per a visites guiades en grup escriu-nos a mostrafemart@gmail.com

Convocatòria Mostra FemArt 2023: Les resistències fantasmes són darrere teu!

La convocatòria per a participar a la Mostra FemArt 2023 ja està aquí!

La resistència fantasma, com l’inconscient, no existeix sinó que insisteix. Habita i okupa un espai entre, sempre per fora d’allò que considerem real i es reafirma en la seva negativa a desaparèixer. 

Les fantasmes són corporalitats dissidents, que no només exigeixen memòria d’allò que es volia en l’oblit, sinó que també encarnen altres vides possibles. La seva existència és sempre una oportunitat, una aposta d’avenir. 

Les fantasmes, com les pràctiques artístiques ens aguaiten, ens persegueixen utilitzant llenguatges no sempre convencionals, reclamant la nostra atenció. Ens obliguen a suspendre les dinàmiques habituals de percepció i comprensió. Fan possible allò que semblava impossible. La resistència fantasma no és quelcom extern, sinó que és una part consubstancial a totes les corporalitats, fruit d’una energia díscola i creix en la dissidència, en racons carregats de malestar, propi i col·lectiu. 

Aquest any busquem projectes que formin part d’una exposició que curarà des de les llums i les ombres. Per a participar, caldrà que les propostes comptin amb un sistema d’il·luminació. Cada dispositiu artístic haurà de preveure una forma creativa d’il·luminar-la o emmarcar-la. De manera que les peces han d’incorporar els punts de llum que calguin, materials fluorescents, o dispositius electrònics. 

T’animes a participar-hi? Llegeix les bases i consulta el formulari a continuació.

BASES

FORMULARI

TRANSPOESIA + MINA HAMADA

Colectivo Transpoesía:
Cris Blasco (Guitarra)
Bruno Cimiano (Poesía)
Pat Salido (LSC)

Nacimos reales

Como niñas hetero nadie nos dijo nunca
que aquel famoso Origen del Mundo
estaba al alcance de nuestras manos
y no sólo eso – no sólo eso-
sino que se amplía, que se expande
cuando descubres que puedes meterte muy muy dentro
tan adentro
mientras que la sangre todo lo inunda, todo
y un amor,
uno del que nunca nos hablaron
todo lo envuelve, todo.
A nosotras como niñas hetero
nunca nos contaron que se podía traspasar aquel cuadro
que decoraba las paredes de aquellos hombres tan ilustrados.
Traspasarlo en secreto
y a voces
para amarnos entre nosotras como nunca antes
y luego fotografiar el milagro.
Amor, nosotras nacimos reales.

MARTAB + CLARA S. PROUS

Marta B
martab.bigcartel.com
Desembre 2020

El gota a gota esquerde la closca

tortura l’eco

la repetició, la repetició, la repetició

d’un crit orgànic.

És tan difícil construir casa quan el múscul t’estira la pell!

Però estiguem tranquil·les, perquè mai és tard per a tornar a estimar.

I més tu i jo.

I més tu i jo que som arròs ben fets.

Però tens raó.

Avui estic rara. Avui estic rara perquè tinc el pit inflat i els dits trencats, però tot i això et proposo la meva última abraçada abans de perdre’m en un lloc conegut.

Escapo de la meva ciutat. Un policia em para.

<N’estàs segura?> <No> <Tornes o surts?> <No ho sé ben bé…> <Va…puja! Puja perquè a partir de les quatre és il·legal sortir de Lleida i et multaré>

Pujo. Em trec la mascareta. I respiro amb la veu d’una cançó.

Quin

mal

d’esquena.

<Mare… i si no puc tornar?> <A casa? A casa sempre Marta!>

De quin lloc deu estar parlant?

Arribo a Barcelona i les Rambles a penes són un camí plè de pols, amb alguna flor i alguna viola que s’escape per l’esquerda del balcó.

Cap refugi, però de repent, arribo al barri d’Horta. A la Caracola, el millor CSO de tota Barcelona. On companyes migrades sense papers no han aconseguit un altre lloc per a viure. Perquè han apostat per una alternativa que fomenta el barri.

Totes les veïnes estan molt agraïdes de què hi siguin.

Cada dia allí hi dorm gent diferent, però tothom se sent com una família.

També gent que no té cap aspiració artística més enllà de sanar-se a través de l’art en espais horitzontals amb una economia circular, com són els CSOs han aconseguit compartir-se i sentir-se més en pau.

Esteu matant l’art. Esteu matant el barri. Esteu matant la gent de Barcelona.

Us passarà factura…

MURAL DE MINA HAMADA

Novembre 2017
MINA HAMADA
cargocollective.com/minahamada

Mina Hamada (Louisiana) és una artista plástica d’origen japonès afincada a Barcelona. El seu treball es centra en la pintura, la instal·lació i els murals. El seu treball es pot trobar arreu del món, en l’espai urbà de ciutats d’Europa, Estats Units, Amèrica Llatina i Àsia. Hamada té un estil característic basat en el color i el ritme i que generen formes lliures i orgàniques.

L’any 2017 Mina Hamada pinta la façana mitgera de l’edifici rehabilitat de Ca La Dona.

MURAL D’ANDREA B-TOY (MURALISTES)

Desembre 2019 – Març 2020
ANDREA B-TOY
flickr.com/photos/btoy/


Andrea Btoy és una artista urbana que porta pintant als carrers de Barcelona en format plantilla o stencil des de 2002. En la seva obra sempre està present, des dels orígens, la qüestió de les dones amb una clara voluntat de fer un recull visual dels diferents moviments de resistència feminista.

El procés de treball per aquesta obra concreta parteix d’una plantilla que es projecta a la paret en blanc i negre i després l’artista va substituint els diferents jocs de llums i ombres amb colors i tonalitats brillants i policromes. Els colors que normalment utilitza són esprais si es tracta de plantilles directes, però, en aquest cas, al tractar-se d’un interior, ha volgut utilitzar pintures ecològiques que no generen un impacte negatiu sobre l’ambient.

El muralisme actualment segueix sent, com moltes arts contemporànies, un terreny on les dones segueixen patint una representació minoritària. Igualment Btoy insisteix en que les artistes muralistes cada cop son més i això es una mostra innegable de que les lluites feministes tenen el seu efectes desestabilitzadors de l’odre hegemònic. Pintar, ser un agent
activa de producció cultural és sens dubte un acte de resistència contra el paper que el patriarcat ha reservat per a les dones.

Btoy ens recorda que els actes generen precedents, així si una dona pinta, pinta al carrer o surt al carrer a exercir la seva llibertat, la seva diferència a l’hora de veure i representar el món, d’altres també ho faran. És en aquest punt on troba una inspiració extraordinària en les dones de Rojava i en el moviment feminista de alliberació kurda.

El mural que ha creat aquest desembre de 2019 per al Projecte FemArt de Ca la Dona vol ser un reconeixement a la lluita de totes les dones que conformen el moviment de resistència kurda. En aquest cas, la imatge representa la cara d’una de les noies de Rojava que ens mira des d’una lluita en la que les dones és troben a primera fila del conflicte per reclamar una vida digne, amb plens drets pels seus cossos, i per defensar, per tant, un territori lliure de patriarcat i de capitalisme. Així la resistència artística es troba amb la resistència Kurda en un acte de visibilització, però també d’acció creadora contra una realitat que ens vol submises i callades.La sororitat i el treball col·laboratiu amb aquesta lluita més enllà de les fronteres kurdes són fonamentals.

L’artista vol donar reconeixement al fet que les dones han decidit agafar les armes per a realitzar una resistència activa precisament contra els efectes de les guerres. Els conflictes armats esdevenen el símptoma per excel·lència de l’aliança perversa i destructiva entre el patriarcat i el militarisme. La guerra com a única forma possible de resoldre els conflictes és una pràctica eminentment masculina que te efectes devastadors sobre les persones i també sobre el planeta.

ENTREVISTA A NÚRIA FARRÉ ABEJÓN (MURALISTES)

Març 2020 – Juliol 2020
NÚRIA FARRÉ ABEJÓN
nuriafarreabejon.com

El mural de Núria Ferré ha estat tres mesos (de març a juny) habitant Ca la Dona, il·lustrant el sentit vindicatiu de l’espai. Moltes dones que passen diàriament per l’edifici el van poder contemplar, comentar i gaudir uns pocs dies… Just després de la manifestació feminista del 8 de març , malauradament, la casa va haver de tancar degut al confinament pel covi19. L’obra de la Núria no va poder ser vista i compartida per moltes dones al llarg dels tres mesos que el projecte de FemArt té previst per les efímeres intervencions murals. Però, en canvi estarà en el record de totes com a document històric commemoratiu de la manifestació feminista del 8 de març de 2020, tan controvertida com sempre, enguany especialment demonitzada pel feixisme com a transmissora del virus, però més multitudinària, poderosa, transversal, diversa i vindicativa que mai.

FemArt (FA)– Hola Núria, et podries descriure tu mateixa breument?

Núria Farré (NF)– Doncs soc la Núria Farré, soc artista, vaig estudiar la carrera de Belles Arts a la Universitat de Barcelona i, llavors, no hi havia especialització, però jo vaig fer la majoria d’assignatures de pintura, per tant em vaig especialitzar i des de les hores, he anat buscant-me la vida , fent expos, i així fins aquí.

FA– I què ens presentes en aquest mural?

NF– Doncs com que em demanàreu el mural pel mes de març, després de pensar algunes opcions, vaig optar per pintar el tema de la manifestació feminista i me vaig inspirar en una foto de la Pepa Vives, una foto que m´agrada molt i que vaig triar entre unes quantes que vosaltres, des de FemArt, em vàreu passar. A partir d’aquí he dividit el mural en tres parts: a baix estan les pancartes: el que demanem, les consignes; al mig estem nosaltres, les dones, i a dalt, el fum, el foc…, no sé, com un sentiment de gran potència. I els colors són tots simbòlics , liles, morats, roses, combinats amb algun groc i un poc de verd…

FA– Sí , això és el que volia preguntar-te, tu ets una artista figurativa i amb molt clar/obscur.

NF– Sí, sí, molt, a mi m’agrada el contrast perquè li dona molt de drama i avui hi pega el drama, el tenebrisme, aquest li dona intensitat a l’emoció que vols transmetre…

FA– Tot i ser figurativa el teu estil tira cap l’hiperrealisme; com et situes tu?

NF– Al principi, quan vaig començar a estudiar, com que a la Uni tot era molt conceptual, doncs jo, no sé si per rebel·lia adolescent, vaig voler aprendre a pintar coses, persones, i sí, vaig tirar un poc cap l’hiperrealisme, però al final me’n vaig adonar que una vegada apresa la tècnica, és tècnica i prou. l no basta, l’art ha de transmetre, ha de dir alguna cosa. La tècnica s’ha de saber, perquè és el llenguatge. Tu has de poder expressar-te , però no és lo més important. Últimament m’he anat desprenent i anant cap a l’expressionisme, vull ser més expressiva, la pinzellada es veu molt més… i amb els murals és brutal, m’encanta!, la pinzellada és gruixuda i ha de ser ràpida , contundent, les brotxes son grans, és superexpressiu!!

FA– De fet el teu mural em fa pensar en una versió feminista dels muralistes mexicans amb la seva temàtica social , rostres molt potents, molt expressius… Bé, et volia preguntar pels teus referents artístics .

NF– Oh que bé això que em dius …, a part dels més famosos, conec molt poc als muralistes mexicans, no els he estudiat mai; t’he de dir que, de fet, he topat amb el muralisme per casualitat, en veritat no tinc referents del muralisme. El que he fet és intentar traduir la meva pintura al mural, els meus referents principals venen de la pintura, del cinema i de la fotografia…Em flipa Jenny Saville, per la seva brutalitat, Georgia O’Kefee per la síntesi i l’ús del color, a part de ser una de les mares de la modernitat en la pintura nord americana; Sophie Calle per la temàtica, per que fa de la intimitat la seva obra amb una sensibilitat fantàstica; n’hi ha moltes d’altres com Julie Mehretu, Louise Burgeois, Mereth Oppenheim, Calvo, Rego, Vivian Maier (que m’encanta), Cindy Sherman… I bé, del món del cinema sóc molt fan d’Almodóvar.

FA– Ens pots parlar de l procés de la teva creació artística? ( Dius que vas des de allò més subjectiu per arribar i entendre allò contextual que també ens construeix.)

NF– Sí, el raonament és molt simple però em funciona: parteixo de les meves preocupacions i els meus interessos, últimament treballo amb el tema de la família, la memòria i la construcció de la identitat, perquè son temes que, per edat, per etapa de la vida o pel que sigui, em preocupen. Penso que, com més honesta i personal siguis, més sincer serà el missatge i, d’altra banda, més profund podràs arribar investigant. Al final, el que millor conec sóc jo mateixa, que sóc una persona, i el receptor de l’obra serà sempre una persona, per tant, penso que parlant de mi con a individu puc connectar amb els demés, i com més subjectiu sigui el tema més s’entén el context del que parlo i del que vinc.

FA– “Lo personal és polític”, has recordat en alguna entrevista teva. Creus que l’art pot servir al feminisme, a les dones per canviar aquest món tan patriarcal?

NF– Cent per cent. L’art ha de ser personal, i tot allò que et succeeix és polític, per tant l’art és polític sempre. Ah, ara vivim en una època de decadència i cinisme on ens hem cregut que l’art pot ser asèptic i independent de l’artista, que ha d’estar subordinat al mercat, però realment l’art es commoció i ha de parlar del qui ho fa. L’art més comercial i amb menys intenció política te una connotació política determinada, ho vulgui o no l’artista, i parla del qui ho fa, ho vulgui o no l’artista. Partint d’aquí, l’art està sempre al servei del qui el fa i per sort les escoles de belles arts estan plenes de dones. Cert és que el mercat segueix premiant a l’artista home per sobre de la dona, però últimament s’estan fent molts esforços per revertir-ho i penso que el futur és positiu en aquest sentit. Confio molt en que l’art és i serà sempre un espai d’avantguarda des del que conscienciar i progressar.

FA– També sabem que ets professora, com creus que es planteja la formació artística a les escoles. Què proposaries?

NF– Bé, hahaha!, sóc una profe bastant radical i, tot i que vaig ser docent d’ESO un temps, m’he sortit del sistema educatiu reglat perquè xocava totalment amb la meva idea del que és l’aprenentatge. Es evident que s’està intentant fer progressos i és d’agrair, però realment l’escola ideal no hi cap en la nostra societat. Per començar a les criatures se les educa absolutament al marge del seu entorn, tancades en un edifici amb barrots i xarxes, i a partir de memoritzar dades absurdes. Se’ls ensenyen assignatures separades, com si les llengües fossin coses diferents entre si, o com si les matemàtiques no tinguessin res a veure amb l’art, i a sobre, unes són més importants que d’altres per la nota final, és absurd el sistema d’assignatures. Es premia a qui més obeeix i a qui més s’esforça per seguir les normes, no al més crític o al més creatiu, de fet l’educació artística a les escoles és anti-creativa tal i com està plantejada. És igual l’any en que nasqués Picasso, això ja ho aprendran quan siguin grans i vegin un documental o el que sigui, no és realment important el concepte “cubisme” quan ets petit, el que es important és que siguis capaç d’expressar-te i sobretot fomentar la curiositat per l’aprenentatge per tal que, quan siguin grans, segueixin investigant i interessant-se per les coses.

FA– Dius que t’ha agradat l’experiència muralista… Quines perspectives creatives i professionals tens?

NF– Faig murals des de desembre, fins ara n’he fet sis o set, el que més m’agrada de fer murals és que no en sé, per tant estic aprenent moltíssim. Perspectives… quan vaig fer el mural no sabia que una setmana després ens confinarien durant mesos, el que si sabia es que l’art és un món incert i, ara, en plena pandèmia, ho és més que mai, per tant perspectives professionals tinc les que es poden tenir quan no tens ni idea del que serà de tu en un parell de mesos! Haha! Però ho dic sense por, perquè és part de la gràcia de ficar-se en aquest món, i la veritat és que les coses van sortint i tot va venint bastant rodat, sóc afortunada en aquest aspecte. De fet si que tinc algun encàrrec interessant de cara a setembre, però millor t’ho explico quan ho hagi fet, mai se sap… haha! Perspectives creatives en tinc moltíssimes, últimament estic explorant moltes disciplines com és el muralisme, la fotografia i el fanzine, m’he adonat que hi ha certes coses que demanen formats diferents. L’important és no estar-se quieta!