Text

La institució art no només s’ “institucionalitza” en entitats com els museus i s’objectualitza en obres d’art. També s’interioritza i s’incorpora en les persones. (Andrea Fraser, 2016)

Aquest any 2020, la Mostra FemArt, dialogant amb el fil de treball de l’artista Andrea Fraser i la seva “crítica institucional”, proposa reflexionar visualment i plàsticament al voltant d’un terme que condensa i, al mateix temps, dilueix un entramat complex de discursos i pràctiques difícils de delimitar: La institució artística.

Des de FemArt creiem que és molt problemàtic entendre com a sinònims art i institució artística. Sabem que totes les activitats socials son prèvies a les institucions que pretenen acollir-les, englobar-les, encerclar-les i re-fundar-les des d’uns interessos determinats, suposadament “ordenadors”. Atès que la institució no es pot permetre donar cabuda a tot el camp que desitja instituir, el recurs de reduir l’impacte d’aquests mateixos camps socials defineix d’entrada la seva comesa: silenciar i controlar allò que pot provocar desordre. La institució pretén fundar, és a dir, atorgar fonament al camp que, de fet, colonitza.

Els feminismes en sabem molt de tot això, doncs tota la nostra pràctica personal, política i creativa s’ha produït sempre “fora”, resistint i persistint des de l’exili obligat que les institucions dominants han dissenyat per a nosaltres i són també els feminismes els que han desenvolupat una crítica més directa, global, transversal i sistemàtica respecte als processos que les legitimen. D’alguna manera, coincidim amb Fraser si pensem que els feminismes ja han transformat, en alguns aspectes, les Institucions artístiques amb la realització o visibilització d’obres que projecten lluites i desitjos no previstos per les estructures tradicionals.

Tot i així, els efectes de la institució artística en el camp de l’art travessen els murs dels museus, galeries, escoles, fires d’art,… i articulen el nostre imaginari col·lectiu i la nostra realitat social, fent-nos creure que són una construcció social inevitable de la qual és impossible sortir. Quan Andrea Fraser parla del fet que la institució està dins nostre és perquè l’entén com un àmbit de pràctiques que ens envaeix i configura, de manera que sembla que no en podem sortir.

Nosaltres creiem que és un risc confondre la institució artística amb les pràctiques que generen art. El fet que sigui el sistema patriarcal-colonial-capitalista avui qui promou i assegura la continuïtat de les institucions artístiques, ens ha de fer qüestionar si efectivament és possible fer-ne des de dins un ús, si no revolucionari, rebel o alternatiu.

Tota institució corre el risc de confondre sovint allò que enriqueix la societat i allò que l’enriqueix a ella mateixa, generant una dialèctica perversa entre allò que “vol” mostrar i allò que exclou o rebutja.

El camp de l’art, per força, sempre desborda la institució reclamant-li apertura, transformació i insurrecció a les pràctiques i discursos establerts. L’art entès com una pràctica social, no permet, paradoxalment cap institució que vulgui ordenar-lo i domesticar-lo.

Tanmateix l’art viu “fora de camp” i de manera ob-scena encara que la seva visibilitat pretengui ser enfocada des d’una institució. Igual que la humanitat sap que pot viure fora de la lògica del capital i sap que ha d’acabar amb el patriarcat.

Però la qüestió, per a nosaltres, per a Femart avui i aquí, és: com ens travessen les Institucions artístiques? Com esdevenen la pell que delimita les possibilitats de l’art com a eina transformadora? Com la institució artística encara treu una plusvàlua de les pràctiques artístiques crítiques, sense practicar-les? Volem tenir les institucions artístiques dins nostre, les volem modificar, transformar? O podem pensar i habitar ja una mena d’espai altre, un lloc real on practicar l’art, la imaginació, la crítica i la transformació del món, una mena de espais ex-titucionals?

Una institució artística que creix separada de les lluites polítiques i de les accions dels moviments socials de base i que incorpora sempre retroactivament allò que després li suposarà un benefici, no pot ser la que defineixi o articuli el camp de l’art. Un camp present des dels orígens més remots de la humanitat i que ha generat pràctiques i imatges que avui encara ens permeten precisament posar en qüestió tot allò donat per real.

Ara, al 2020, encara som aquí: travessades per les institucions, la família, el patriarcat, la governança, l’Estat, la Nació…, però amb l’experiència i la saviesa que per a existir en millors condicions que les actuals, hem d’emprendre una lluita en la qual siguin els nostres desitjos i objectius els que travessin aquestes mateixes institucions. La confrontació entre feminisme i institucions tradicionals és conflictiva i més en el terreny de les arts, on podria semblar gairebé suïcida per part de les artistes ja que suposa, en moltes ocasions, una inexistència.

Però, precisament, en aquests moments crítics és quan més es pot observar que són les institucions les que ens necessiten per a sobreviure. Hem estat posades en valor pels seus interessos, però ara som nosaltres les que establirem el valor de les institucions. Ja no sols ens necessiten per a sobreviure, sinó que ara som imprescindibles perquè segueixin bategant. Depèn de nosaltres si les deixem viure o simplement les deixem…

Les deixem i establim xarxes cooperatives perquè les obres d’art fetes per dones, lesbianes, trans i els cossos dissidents…, s’aproximin a la nostra realitat antipatriarcal, anticapitalista, decolonial, ecologista….

Aquest any, FemArt presenta una mostra que vol compartir visualment i plàsticament la materialització de diverses relacions eròtiques i traumàtiques, experiències d’amor-odi amb les institucions que ens travessen i que tan aviat ens sedueixen com de cop ens maltracten i ignoren. Una Mostra que recull punts de fuga que obren l’espectre d’allò instituït com a vist i conegut.

Artistes i projectes

«NoMo Generation» – Helena Llopis
«Justicia patriarcal» – Colectivo deria + rectificadora (Trinidad Garcia Espinosa) 
«Paralel» – Sara Montoya Cardona
«Origen del virus» – Norma Martínez
«8 horizontes» – Sofia Kasser i las Zebras
«El churrasco man» – Blanca Gotor Carrasco
«Safe dams please» – Marta Mansilla
«Construyendo Consuelo» – Graham Bell tornado (Colectivo: La Erreria House of Bent)
«MISOGIDRAMINA» – Col·lectiu FemLab
«Imagina que caes» – Alexandra Garcia Pascual
«Good bye Kitty» – Nani Miras
«Mal de archiva» – Fils Feministes (Eva Cruells, Joana García Grenzner, Diego Marchante, María Zafra)
«Desinstitución» – Xeito Fole
«+100 likes» – Adriana SK
«Guerrilla at home» – Cynthia Fussillo
«Fora de camp» – Marta de los Pájaros
«EN RESISTENCIA» – Las Migras de Abya Yala

Activitats

Debat: La institució art vs. les pràctiques artístiques – Nora Ancarola, Nancy Garín, Semíramis González, Patricia Mayayo
Debat: Tocades, però no ferides per la institució – Marina Garcés, Teo Pardo, María Ruido, Brigitte Vasallo
Visita guiada: La lloca loca – Fils Feministes
Performance: Encaixo? (8 Horizontes) – Las Zebras
Performance: Justícia patriarcal – Col. Deria + Rectificadora

Catàleg

https://la-institucio-dins-meu.hotglue.me/

Text

Hem vist coses que mai no creuríeu!… (Blade Runner, 1982)

Fer del joc artístic creatiu, super-real, re-significatiu, tendre, divertit, irònic, irreverent, provocatiu… , un acte revolucionari a-temporal: imaginar i fer allò que hagués pogut ser i no fou, però que pot ser encara. Contramemòria: Oblidem l’oblit! (Presentació de la Mostra FemArt de 2016 “Contramemòria, oblidem l’oblit!”)

L’any 2018 farà 25 anys que la Mostra FemArt convoca anualment a artistes (dones, lesbianes, trans…) de tot el món a participar en una exposició feminista on l’art esdevé l’escenari i l’objecte mediador per a la discussió i la reflexió crítiques al voltant del nostre present més immediat. FemArt és un dels projectes referencials de Ca la Dona i està impulsat per un grup d’activistes especialistes de l’àmbit que treballem de manera voluntària per a oferir alternatives culturals de marcat compromís polític a la ciutat de Barcelona.

Des de FemArt entenem els objectes artístics com a dispositius privilegiats per a la promoció del pensament crític i la mediació d’espais on es desenvolupin pràctiques socials subversives i feministes. Els objectes artístics esdevenen, com diria Walter Benjamin, vies d’entrada (sempre per les portes del darrera) al coneixement, i posterior desmuntatge, de les experiències de vida hegemòniques.
Entenem totes les produccions artístiques, concebudes fora dels circuits dominants, com a eines contra la governança establerta i per alliberar possibilitats i vies alternatives de vida. Seguint a Griselda Pollock, FemArt voldria trencar les dinàmiques habituals de les institucions museístiques i promoure un lloc de trobada entre objectes visuals i persones, fora de l’ordre simbòlic establert.

Sabem que la història de la humanitat només fa referència a la meitat del món, La  humanitat que, per gran part de l’altra meitat, podria traduir-se per “Homo-unitat!”, un concepte carregat de ressonàncies feixistes. I, com que la història (la histèria masculina feta discurs) és una narració interessada, la nostra memòria és una memòria induïda/ segrestada.
Però és obvi que no ens conformem en haver estat allò exclòs d’un relat, d’una visió del món. No volem ser el descuit d’un discurs ni el seu constructe. I no hem de buscar-nos darrera l’oblit patriarcal ni en allò no dit per qui controla la paraula. No volem situar-nos en els racons d’aquesta història.

Les pràctiques artístiques feministes ens permeten no només denunciar la falsetat empírica de fet que estructura els discursos dominants sobre la realitat, sinó més important encara, delaten l’entramat conceptual que els conforma. Les formes artístiques, en tant que produccions nòmades entre conscients i inconscients, col·loquen l’activitat creativa/imaginativa al centre de tots els processos de relació amb el món, permetent, així, la irrupció i trobada de múltiples sensibilitats alhora.

Aquest fet propicia formes de relació que van més enllà d’un passat esbiaxat y segrestat on ens volen presoneres i obren les nostres pròpies possibilitats de futur.

El nostre present se sap distòpic, vivim en un temps pòstum com diu Marina Garcés, un temps on qualsevol projecte esdevé utòpic, doncs “l’absolutisme de l’ara” ens condemna a tenir la sensació de que res es pot fer. Pèro també es un temps on la imaginació pot tenir camí i, com diu Hanna Arendt coincidint amb Goya, la imaginació és una facultat política. Recordem que les imatges son, igualment, testimonis plens de potència.
Sovint pensem que la ubiqüitat de l’art, es a dir, la seva aparent facilitat per deixar-se dir qualsevol cosa, el converteix en un divertiment, en un espectacle (en una distracció que estimula els nostres sentits, una activitat lúdica situada més enllà de tot i per tant no vinculant). Però, què passaria si entenem aquesta ubiqüitat com una petjada resistent de tot allò que no s’ha dit o que encara està per dir. La capacitat de l’art per estat “a tot arreu” el converteix en un testimoni material, objectes/imatges, a través de les quals es manifesten les idees, no tant de la grandesa de l’espècie humana, sinó precisament de les seves paradoxes, desigualtats, diferències i relacions de poder.

Cada proposta artística és, llavors, una invitació, una apertura a pensar d’una altra manera, a avaluar el passat amb mirada crítica i fer propostes significatives al present. Els comportaments o les produccions artístiques i els feminismes es troben precisament en aquesta cruïlla on, sense pretensions impositives, es mostren resistents al pas del temps, a la història unidireccional i a passar pel món sense modificar-lo. I proposen, a la vegada, alternatives pràctiques i experiències dissidents que prefiguren i configuren ja no un públic espectador, simplement contemplatiu, sinó un mon de persones expectants i il·limitades, capaces de crear i compartir formes de vida alternatives.

Artistes i projectes

Laisse tomber les filles (2015) Aparicio Yoldi, Clara Vídeo
Ridy to pley (2006) Cabo Alvarez, Monica Instal·lació
(De)construcción (2014) Gandia Martinez,
Ester
Vídeo
Pair (2012) Serfass, Veronique Tèxtil
4kg, 8kg i 16kg (2014) Porta Dominguez,
Mònica
Instal·lació
Mi coño peludo (2014) Martinez, Encarna
(Nani Miras)
Instal·lació
La dona barbuda (2018) Martinez, Encarna
(Nani Miras)
Instal·lació
Mi coño anarquista (2016) Martinez, Encarna
(Nani Miras)
Vídeo
Coño melón 2 (2015) Martinez, Encarna
(Nani Miras)
Vídeo
Cronologies del ser i estar
(2016)
de los Pájaros, Marta Collage
Cos desobedient (2014) García Coll, Elisa Escultura
No atávica (2014) Travé Marcos, Maite Vídeo
Carrer de Ginebra 6. Jardín
(2007)
Paloscay, Marieke Fotografia
Cuerpos negados (2014) Parra Cardenas,
Sandra
Fotografia
Seduce me with your
revolution (2013)
Fusillo, Cynthia Escultura
Oh!Limpia. La dona a l’espai
domèstic (2010)
Carneros, Maria José Fotografia
Instantànies quotidianes
(2002)
Porta Abad, Carme
Geografies femenines l (2001) Vidiella Pagès, Judit Gravat
Ous (2014) Fando Morell, Anna Escultura
Reflexions of Narcissus (2012) Yendell, Lesley Escultura
El silencio del espectáculo
(2013)
Bueno, Alejandra Vídeos
Dianas (2005) Navarro, Sofia
Guadalupe
Instal·lació
Trans 1 (2013) Viento Dorado Vídeo
Sin título ll (2010) Mercades Carbonell,
Laia
Vídeo
Afrodita (2017) Güell Serra, Núria Vídeo
Energia femenina (2015) Mali Mowcka Pintura
Expandiendo (2017) Mali Mowcka Pintura
Crtuchos de dinamita (2011) Romero Lucas, Marili Fotografia
Iconoclastia (2014) Sanchez Cerro, Rosa Vídeo
En barbablava. Arxius oficials
(2004-2018)
Padilla Climent,
Maria
Collage
La maja integral (2015-2018) Las Peliagudas Fotografia
Cepillo de pelo (2014) Romero Garcia, Maria Escultura
Untitled 2007 (2007) Sugi, Eiko Fotografia
SuperWomanShiva (2009) Bergeret, Karol Escultura
Santa Ama Nodriza (2006) Bergeret, Karol Escultura
Santa Ama Educadora (2008) Bergeret, Karol Escultura
¡Menopáusica! (2013) Bergeret, Karol Escultura
Tomad y bebed, esto es mi
cuerpo… (2017)
Part, Aline Fotografia
Muda (2013) Jardón, Marcela Vídeo
En un món paral·lel (2005) Bergamo, Margherita
i Miño, Ivana
Performance
Pell de serp (2013) Coll Florit, Tònia Tèxtil
Frase para festival feminista
(2009)
Ortiz, Daniela Instal·lació
Fallida. Esvaïment de Narcís
(2003)
Ancarola, Nora Vídeo
Uterus Vesalius (2015) Houx Lieu, Amedée Gravat
To God (2017) Ben Mansour, Farah Pintura
Discriminació de la dona
(1977)
Grau, Eulàlia Gravat
Vagina (1964) Chordà, Mari Pintura
Colgada de un cuadro (1972) Chordà, Mari Pintura

Activitats

Feminari: “Provocant la història: éssers feministes i imatges dissidents”. Conferències: “Impuls feminista: art i crítica política després de la
dictadura franquista”; “Mitjans de comunicació, xarxes socials i feminismes: una pràctica de comunicació transformadora?”, “L’arxiu a
contrapèl. Documents i memòria”; “Replicants i éssers feministes, un pràctica subversiva”; “L’educació artística serà feminista o no serà!”
Fina Birulés, Eulalia Grau, Mari Chordà, Dolo Pulido, Nora Ancarola, Teresa Sanz, Dianespotting, Keren Manzano, Marta Corcoy, Marta Garcia, Lucía Egaña, Mercè Otero, Diego Marchante, Bea Porqueres, Anna Fando, Barbara Ramayo, Ester Conesa, Marta Selva, Júlia Lull,
Antonia Coll, Elena Fraj, Assumpta Basses, Vicky Moreno, Aida Sánchez, Judit Vidiella i Rosa Sánchez.

Catàleg

Text

Un any més, Femart organitza la «Mostra d’Art» realitzada per dones, lesbianes i trans, a partir de la qual es mouen i promouen debats feministes, actituds crítiques i radicals contra el patriarcat i propostes de nous paradigmes de relacions creatives. AQUEST ANY ENS DECLAREM IL·ILIMITADES!!

REBUTGEM ELS LÍMITS QUE PRETENEN DETERMINAR ELS NOSTRES COSSOS I PER AIXÒ ENS SENTIM CADA VEGADA MÉS TRANSGRESSORES, CADA COP MÉS ¡IL·ILIMITADES!

Les persones, les coses que hi ha al món es toquen, entren en contacte, es relacionen. El límit és un concepte que constreny la relació, és una construcció artificial que pretén classificar-nos des d’una perspectiva reguladora concreta i jerarquitzada. Quan no hi ha límits repressors, cauen les fronteres i es fan possibles les relacions.
La majoria dels límits subjecten i alhora exclouen i rebutgen. Una aliança entre el reprimit i el exclòs i marginal es converteix en una possibilitat de revolta. En tot cas, cada límit que s’instaura sembra
la llavor de les transgressions que el desbordaran i que delaten la seva existència fabricada i contingent. Sentir-nos ILIMITADES vol dir viure en constant insubmissió, en constant diàleg i confrontació amb tot allò que se’ns presenta com a formes tancades i massa «definides», ¡Es tracta de desobeir la paràlisi!

En aquesta mostra volem «desenmarcar» (i desemmascarar) l’art amb actitud il limitada. Per això us proposem subvertir els límits mateixos del que considerem art i experimentar de quina manera les nostres accions de lluita i transgressió quotidianes i polítiques poden adquirir formes artístiques … Tota creació artística és ja una transgressió del que és previsible. Un gest artístic indòmit esdevé un acte polític i en una possibilitat oberta

Artistes i projectes

Abraçada il·limitada (2017) – Abril, Mercè (Pintura)
Tomad y bebed, esto es mi cuerpo (2017) – Part, Aline (Fotografia)
To God (2017) – Ben Mansour, Farah (Pintura)
Magdalenas del sexo convexo (2017) – C Atance, Belo (Instal·lació)
Introspecciones (2017) – Calle, Alba (Fotografia)
Black Holes (2016-2017) – Cecile Surga, Anne (Escultura)
Ales (2017) – Guitart, Kima (Tèxtil)
Trans 1 (2017) – Viento Dorado (Instal·lació)
Kleitoris (2017) – Lozano, Sandra i Talavera, Pilar (Escultura)
La fuerza está en tu coño (2017) – Maeso, Noelia (Collage)
Con un 6 y un 4. Feminitat. Dones de revista (2017) – Riu Jacas, Francesa (Escultura)
Itineràncies Il·limitades (2017) – Romero, Marili (Collage)
Intimissims (2017) – S Sillero, Sandra (Dibuix)
Re-presentación (2017) – Sanchez Cerro, Rosa (Vídeo)
El meu límit sóc jo (2017) – Trujillo, Begoña (Collage)
Cronologies del ser i estar (2016) – de los Pájaros, Marta (Collage)

Activitats

Pintura en viu: Mina Hamada
Dansa: “Dance Here Project” – Trinidad García
Taller: “Mujeres que no fueron portada” – Laia Pasquinelli
Presentació: “Polifonies corpòries” – L’Alteria Art
Lectura teatralitzada: “De generacions” Isabel Franc, Ariadna Martí, Julia Valdivielso i Nil Martí.
Festa: Les Fatales, Radio Wisky Bar

Catàleg

Text

La Mostra de FemArt participa en les Jornades Radical-ment Feministes de 2016 a Barcelona, a la UPF-Campus Ciutadella.

La Mostra de FemArt, organitzada anualment des de Ca la Dona, vol oferir un espai de visibilització, relació i promoció de dones artistes. Hi tenen cabuda les diferents expressions artístiques: pintura, fotografia, escultura, vídeo, instal.lació, gravat…

Però la Mostra va més enllà i també és un espai de participació, debat i reflexió teòrica sobre l’art des d’una perspectiva feminista.
Cada any es planteja una temàtica específica, perquè les artistes desenvolupin els seus projectes entorn a la idea. Enguany ha estat l’Àpat Transgressor, inspirades en l’obra de Judy Chicago.

Quasi 50 anys després de la seva provocativa creació, FemArt desitja seguir celebrant aquest sopar creatiu que mai conclou, cada vegada més intens en quantitat i qualitat, que és també la lluita feminista. Per això la Mostra del 2016 consistirà en la instal·lació col·lectiva d’un àpat artístic transgressor, on casa artista seleccionada ha fet el seu propi servei de taula.

S’han seleccionat un total de 33 obres d’artistes nacionals i internacionals, que han usat diverses disciplines, com la il.lustració, l’escultura, les instal.lacions, el videoart i la fotografia.

Aquest any, per compartir i celebrar l’esdeveniment de les Jornades Radical-ment feministes de 2016, hem volgut recordar el gest contundent de Judy Chicago que, amb la seva obra The dinner party, posa de manera rotunda la materialitat del cos de dona sobre la taula de l’art, incitant a una sobretaula feminista que encara dura.

Durant aquests tres dies, paral·lelament a la instal·lació col·lectiva de L’Àpat Transgressor, convidarem a les artistes joves i a les no tan joves (fins i tot intentarem contactar amb Judy Chicago) per tal organitzar un gran debat obert sobre la possibilitat o no de l’existència de “l’Art Feminista”, així com dos tallers artístics.

Artistes i projectes

Fusillo, Cynthia
Yendell, Lesley
Ancarola, Nora
Cvejic, Yelena
Las Peliagudas
Ximenez, Marga
Sanchez Molina, Pilar
Grau Costa, Eulàlia
Plou, Lia
Chordà, Mari
Abad, Teresa
García-Huidobro,
Rosario
Romero Lucas, Marili
Vila, Marika
Talavera, Pilar i
Lozano, Sandra
Sanchez de Cerro,
Rosa
Velasco Hernándes,
Soledad
Martinez, Encarna
(Nani Miras)
Cuadra, Marina
Romero Garcia, Maria
Ono, Mihoko
Negre, Myriam
Fando Mestre,
Montserrat
Servalls Munar,
Carme
Fando Morell, Anna
Periane Gonzalez,
Aurora
Benitez Blanco,
Victoria
Garcia Coll, Elisa
Garcia, Alexandra
Dominguez Sanchez,
Esther
Vilagut, Sabina
Mali Mowcka

Activitats

Debat obert: “Art feminista?” – Eulàlia Grau Costa, Eulàlia
Valldosera, Mari Chordà i Marika Vila
Taller: “Còmics feministes: de nines a ninotaires” – Josune Muñoz, Marika Vila, Núria Frago i Emma Gascó
Taller: “Judy Chicago: el plat sobre la taula!” – Josune Muñoz

Catàleg

Text

Els nostres cossos feministes segueixen desobeint…

Sabem que la història de la humanitat només fa referència a la meitat del món,  que és una narració interessada i que la nostra memòria és una memòria induïda/segrestada.

No volem ser el descuit d’un discurs ni buscar-nos darrera l’oblit patriarcal, ni en allò no dit per qui controla  la paraula. Per això exercirem la contramemòria i oblidarem l’oblit.

El nostre passat és quelcom com una realitat paral•lela no explorada encara prou, el llenguatge dominant sols ens permet “recordar” algunes dones que saberen destacar fent incursions valentes en el món dels homes.

Contramemòria vol dir canviar la direcció en la qual flueixen les coses. És donar carta de realitat a un passat amb el qual ens podem identificar fora de tot racionalisme normatiu. Tanmateix, el passat no és un temps cancel·lat i està absolutament incorporat en el nostre present, és matèria manipulable, i el futur reclama una nova relectura d’aquesta matèria.

Precisament la certesa que el futur és nostre trenca la dicotomia passat-futur.  Aquest futur prometedor i generós reclama un passat a l’alçada. Una memòria nova.  Un passat impensable dins del patriarcat. Una contramemòria que mostri aquest univers paral•lel, millor dit  perpendicular a la narració masculina.

L’ atemporalitat de l’art, la seva ubiqüitat ens pot permetre fer reversible el binomi passat-futur: Fer del joc artístic creatiu, super-real, re-significatiu, tendre, divertit, irònic, irreverent, provocatiu, … un acte revolucionari a-temporal: imaginar i fer allò que hagués pogut ser i no fou, però que pot ser encara. Proposem una intervenció artística en el nostre passat, per recordar allò que sembla que no ha existit pel fet de no ser dit, que no sabem perquè no ha estat anomenat, però que avui  tanmateix som capaces de re-inventar.

Artistes i projectes

Entre el espacio de relación y
espacios de conversa (2014)
García-Huidobro,
Rosario
Pintura
S/T (2015) Romero Lucas, Marili Collage
Ilustrisima’s (2014) Piñeiro, Montse Poesia/Text
Cuerpos Negados (2014) Parra Cardenas,
Sandra
Fotografia
La maja desnuda integral
(2015)
Las Peliagudas Fotografia
Iconoclastia (2015) Sanchez Cerro, Rosa Instal·lació
El gen elemental (2015) Mali Mowcka Dibujo
Laisse tomber les filles (2013) Aparicio Yoldi, Clara Vídeo
El silencio del espectáculo
(2015)
Bueno, Alejandra Vídeo
Deconstrucción (2015) Gandía Martinez,
Ester
Vídeo
Pell de serp (2013) Coll, Tonia Tèxtil
Coño Melón (2015) Martinez, Encarna
(Nani Miras)
Vídeo
Uterus Vesalius (2015) Houx Lieu, Amedée Gravat

Activitats

Presentació: “Les costures a la pell” – Cèlia Vila Presentació Rosa Sanchez
Conferència: “Arqueologia de l’oblit a l’illa de Mallorca” – Camila Oliart i Cristina Rihuete
Presentació: Las Peliagudas
Música: Cori Malvestuto
Dibuix en viu: Julieta Mali Mowcka

Catàleg

Text

El sotmetiment s’aplica a cossos determinats que, per la seva diferència, són expropiats de sí mateixos. La resistència i la desobediència són raons materials, per tant corporals i col·lectives. El cos materialitza la nostra resistència a la domesticació, al sotmetiment, a la violència.

El feminisme manifesta la relació activa dels cossos que desobeeixen l’ordre patriarcal; és la pràctica de la insubmissió al disseny cultural de la categoria dona.

El cos és el nostre vincle amb la terra amb la mater-ialitat del món. En ell es produeix la possibilitat de pensar, de sentir, de triar…

El fet que més de la meitat de la gent del món estigui en posició d’haver de reclamar el “dret al propi cos”, mostra i demostra la urgència i la força de la desobediència.

Artistes i projectes

4kg, 8kg i 16kg (2014) – Porta Dominguez, Mònica (Escultura)
Ous (2014) – Fando Morell, Anna (Escultura)
Amor ll (2014) – Villanueva Pérez, Núria (Tèxtil)
Sueños (2014) – Mazzitellli Mastriccio, Natacha (Fotografia)
A contravent (2013) – Poza Cruz, Francesca (Gravat)
A l’imatge de l’ombra (2013) – Poza Cruz, Francesca (Gravat)
Camina i tira endevant (2012) – Folguera Utges, Siegna-Àngel (Escultura)
Cos desobedient (2014) – García Coll, Elisa (Escultura)
Confección nº1 (2013) – Lapeña Gallego, Gloria (Instal·lació)
BACKGRUND (2014) – Alegre Ferrer, Barbara (Dibuix)
No t’oblidis de tu (2014) – Baena Garcia, Marina (Tèxtil)
Cuerpos presentes (2014) – Tamboleo Garcia, Lidia (Tèxtil)
Segrestada (2014) – Bobillo Rodriguez, Patricia (Fotografia)
El vientre empapelado (2010) – E Ruiz, Tania i Espinosa Ruiz, Maria Francisco (Pintura)
Sin título ll (2010) – Mercader Carbonell, Laia (Vídeo)
A mi no me duele (2014) – Las Peliagudas (Instal·lació)
La lagartija (2014) – Romero Garcia, Maria (Dibuix)
Sèrie axila (2014) – Serna Mata, Maite i Valverde de Don Lebun, Wurskia (Fotografia)
Mi coño peludo (2014) – Martinez, Encarna (Vídeo)
Metacuerpos (2014) – Agurto, Belén (Performance)
No Atávica (2014) – Travé Marcos, Maite (Vídeo)
Leyendo lo femenino (2014) – Fusillo, Cynthia (Collage)

Activitats

Conferència: “Pública desobediència” – Nora Ancarola
Cicle de cinema: “Cinepioneres: Alice Guy, Lotte Reiniger, Musidora, Yelizaveta Svilova, Germaine Dulac, Doroty Arzner, Olga Preobrezhinskaya, Elvira Norati i Lea Giunchi”

Catàleg

Text

Quatre paraules que pretenen imitar la simultaneïtat expressiva de les arts visuals i plàstiques i que volen convidar les artistes a parlar d’allò que no es parla, a mostrar allò que no es veu, a canviar allò que sembla immutable…

La menopausa és una vivència específica de cada dona en concret i de totes les dones del món. La interessada interpretació patriarcal li ha donat un caire quasi dramàtic: “és un final, una pèrdua de funció, les dones deixen de ser fèrtils i objectes de desig, ja no són útils”. Moltes ho han viscut i ho viuen amb desolació i, deprimides, ho amaguen com si fos vergonyós.

Tot això es mentida!! És una gran mentida!! I ja és hora de que em parlem entre nosaltres en veu alta, descaradament!!!

La menopausa és la pèrdua definitiva d’una pèrdua periòdica. Perdre una pèrdua es un guany ( – x – = +) i s’agafa lleugeresa. I aquesta pèrdua miraculosa passa a la maduresa de les dones, quan, precisament, jasaben el que saben i volen el que volen; passa quan les dones tenen el sexe i el cervell experimentats i preparats per gaudir, fer, triar, incidir, compartir, resoldre… i per canviar allò que no ens agrada.

La menopausa pot ser una època esplèndida si es fa insubmissa a tot allò que se n’espera, si es practica una política exigent i radical amb una mateixa i amb el món.

Donar la volta al significat tradicional de la paraula menopausa és tan important com viure la vida d’una altra manera. I allò que canvia en les dones, per força fa canviar al món. O no és això la revolució permanent i irreversible que s’atorga al feminisme?

Trenquem definitivament el tabú, centrifuguem el concepte MENOPAUSA des de la rebel·lia i expandim-lo a tot arreu per tal que les dones ja no tinguem mai més por d’arribar-hi i tant de bo que, quan hi arribem totes, el món ja hagi canviat moooolt!

DÍSCOLA MENOPAUSA, POLÍTICA RADICAL… Fixeu-vos en el to de cada paraula i en el sentit de tot el conjunt!

Artistes i projectes

Botànica Radical (2013) Viladomiu, Angels i
Fabregas, Ariadna
Instal·lació
Big (soul) Ben – Woman on fire:
Estacatto-explotion-flowing
(2013)
Bastet, Mireia Pintura
The Wisdow Dress Fusillo, Cynthia Collage
Calendari Llunar VS Menopausa
(2013)
García Coll, Elisa Escultura
Menos Pausa (2013) Martinez, Encarna i
París, Núria
Vídeo
¿Menopáusica! Bergeret, Karol Escultura
Muda(2013) Jardón, Marcela Instal·lació
La sangre de la vida (2013) Sheperd, Virma i
Medeiro, Sandra
Instal·lació
Metamorfosi (2013) Carneros, Maria José Collage

Activitats

Conferència: “No és la menopausa, és el capitalisme estúpid” – Ainhoa Irueta i Júlia Ojuel Solsona
Presentació del llibre: “Dimensió XX. Genealogies feministes. Art, recerca i docència” – Eulàlia Grau Costa
Presentació: “4F, ni oblit ni perdó” Mariana Huidobro

Catàleg