Gener 2023
NO PINTAS SOLA
Raquel Marcos (Solomillx)
Shetza Chicacausa

Shetza i Raquel són les autores del mural “El legado y las 7 plantas”, realitzat el mes de març, formant part del projecte Muralistes de FemArt i en conexió temàtica amb la Mostra FEMART 2023. Ens trobem a Ca la Dona, per parlar de l’obra recentment inaugurada, de la seva realització col·lectiva i de la seva relació amb la Mostra Resistències Fantasmes…

FemArt- Hola Raquel i Shetza, podeu presenter-vos, vosaltres mateixes?

Shetza– Bueno, mi nombre es Shetza Chicacausa, soy una artista oriunda de Colombia, pero me eduqué en Argentina, en Rosario y, bueno, escogí el muralismo porque me gusta pintar en las paredes y me gusta disfrutar del arte en la vía pública i no solo de arte como institución museo. Me gusta rayar en la calle o leer los rayados que hay, los grafitti, lo que dicen las paredes… Y ¿quién soy ahora, acá, en Barcelona?…Pues un poco lo que he sido siempre (se ríe), una buscavida!

FA- Quan temps fa que estàs aquí i per què vingueres·?

SH- Hace dos años y medio, vine porque me llamaba la atención Barcelona… Al principio iba para el País Vasco, también estaba enamorada en aquel momento i por eso iba al País Vasco, pero luego todo se vio diferente y ya me quedé aquí, en Barcelona.

FA- I la teva trajectòria artística com va començar?

SH- Pues ya desde chiquita siempre dibujaba, mi madre conserva muchos dibujos de cuando tenía dos años, pero luego, aunque me seguía gustando dibujar, seguramente para complacer a los pedres, tomé otros caminos y, en lugar de dedicarme a las Artes, elegí las Matemáticas. Así que más tarde, necesité volver a encontrar mi camino…, para encontrarlo, antes tuve que perderme. Ahí fue donde me vi yendo a Argentina. Y desde entonces, siempre ha sido el hacer artístico lo que me ha llamado la atención, el hacer con las manos, expresarme con la materia i las manos…

FM- I el contingut polític feminista i anticapitalista de les teves obres d’on surt?

SH- Huy, esto viene de antes del arte; elegí el arte después, para expresarme. Yo creo que soy militante antes que artista, el arte en sí es para mí algo egoísta y caprichoso, en cambió la militancia política es la conexión con querer cambiar el mundo, algo que me es consustancial, no puedo dejar de ser lo que soy y como también soy artista, me expreso artísticamente, milito con las artes…

FA- i tu, Raquel?

Raquel ( a partir d’aquí Solomillx)– Jo em dic Raquel Marcos, el meu nom artístic és Solomillx, soc de Cambrils i fa nou anys que visc a Barcelona, vaig venir per estudiar Arquitectura, soc “arquitecta”, treballo des de fa tres anys a Equal Saree un col·lectiu d’arquitectura i d’urbanisme feminista i fa dos anys que pinto a l’espai públic. Abans havia pintat en gran format a casa, però mai ho havia fet a l’exterior… Jo de petita havia volgut ser artista, però se’m donava molt bé les matèries més tècniques. També m’agradava molt l’espai, la configuració de les cases… sempre que anava amb la meva mare de visita, m’emportava un quadern i apuntava les coses que m’agradaven de cada casa. Tothom deia “aquesta nena estudiarà una carrera tècnica o serà arquitecta”… També he anat sempre a classes de pintura i sempre he tingut “el corazón partío”. De fet la pintura, més tard, em va salvar salvar: vaig fer arquitectura i me vaig allunyar un poc de l’art, però fa uns quatre anys vaig tenir una depressió heavy i va ser a través de pràctiques artístiques que vaig poder reconnectar amb mi mateixa, l’art em va servir per fer activisme de les emocions autèntiques, per no haver de ser com la gent espera, per poder dir, per exemple “estic malament”, així em vaig posar a fer cartells que deien “está bien estar mal”…, a través d’aquest procés vaig aplicar l’art a les meves postures més polítiques i feministes, me vaig enfortir i vaig recuperar la meva vessant artística. Me vaig dir “voy a por todas , esto és lo mío!”, D’aquí va sortir lo de Solomillx i lo de pintar al carrer. El nom de Solomillx neix de la meva inseguretat al firmar com Raquel Marcos a l’inici de compartir les meves obres i produccions: al pis on vivia la meva companya tenia un peix que es deia Solomillo i em va resultar interesant la relació entre aquest animal atrapat en una gabia i la nostra societat atrapada en un sistema capitalista i patriarcal.

FA- Ara expliqueu-nos la vostra relació artística , com us trobàreu les dues?

SO- Shetza i jo ens coneguérem aquí, a Ca la dona, participant en la Residència de FemArt “Emergències 4” que va començar en setembre; vam conviure i treballar juntes i amb altres companyes al llarg de 4 mesos i ella i jo congeniarem molt. Chetza amb les seves “Guerrilleres comunicatives”, que van començar així i després es van transformar molt , i jo amb el meu projecte “No pintas sola”. Vam acabar l’estada el desembre i vàrem fer públics els resultats artístics de cada una de les residents en una exposició que es va poder visitar des de finals de desembre de 2022 a finals de gener de 2023. Llavors Femart ens va proposar que treballéssim en un mural juntes, dins d’un l’altre dels seus projectes que es diu “Muralistes Urbanes”, on participen artistes que cada quadrimestre aproximadament, canvien el mural de l’entrada a l’edifici de Ca la dona. El contingut de l’obra hauria de connectar amb la Mostra de FemArt-2023, Resistències Fantasmes, que es va inaugurar el febrer d’aquest any.

FA- No havíeu treballat mai juntes, abans?

SH- Pues habíamos salido a pintar juntas en el marco de “Emergèncias”. Raquel, dentro de su proyecto “No pintas sola“, había acomodado varios encuentros en la calle con otras muralistas y un domingo que hacía mucho frío yo fui a pintar ahí y estuvimos todo el día la una pintando al lado de la otra, trabajando juntas y congeniamos mucho. Vimos que podíamos “pintar juntas”. Después nos propusieron pintar este mural en Ca la dona y fue un reto tremendo y emocionante porque teníamos solo 15 días para prepararlo todo y realizarlo; por supuesto ¡aceptamos!.

FA- I com vàreu organitzar aquest nou i precipitat projecte, com ho vàreu resoldre?

SH- En muy poco tiempo: el diseño, la pintura, la realización…, ¡todo a contrareloj!

Fue muy rápido y muy fluido, a partir de pocos encuentros y con mucha confianza en lo que queríamos cada una…

SO- Volíem recollir la temàtica de la Mostra, les resistències fantasmes, i ens venia de gust parlar de les bruixes, de l’herènciade coneixement que ens han deixat i del seu saber alternatiu sobre les plantes que encara es practica i perdura…

SH- Sí decidimos pronto que hablaríamos también de los cuidados, de la medicina, de las plantas medicinales que curan y que también son venenos, que pueden matar…

SO- Sí, volíem mostrar l’escena d’un acte de cura entre dues dones, on apareix també una figura fantasma -parafrasejant a Leonora Carrington- que visibilitza la força i la seguretat del llegat de coneixement de les nostres avantpassades…, aquestes dones que, encara que no les veiem, estan al nostre costat dia a dia, que acompanyen els nostres comportaments quotidians. Llavors, decidírem rodejar l’escena amb un marc floral de plantes i flors que s’utilitzaven per fer “remeis”, per practicar avortaments, per curar …i també per fer mal als maltractadors …; volíem jugar un poc amb allò que es veu i allò que no es veu, amb alguna referència energètica a partir de la pintura… De fet, en l’obscuritat, el nostra mural mostra figures luminescents, que no es veuen amb llum elèctrica o natural…, sols es veuen en l’obscuritat.

FA- Definitivament sou artistes muralistes, parleu un poc de l’opció

SH- A ver, yo creo que se escoge muralismo, para tener ese contacto directo con las personas. Si se trata de algo íntimo, yo lo hago igual y lo disfruto, utilizo otros formatos y puedo armar una exposición por mí misma y para mí misma y generar recursos para mí. Pero para compartir con otras artistas, con gente paseante, con gente que conoces o que no conoces, me gusta pintar en la calle. Y el muralismo, así sin más, lo siento en mi como una escuela latinoamericana, o sea, como esa manía de comunicarnos a través de los muros. Y , concretamente, yo lo vivo como una herencia chilena que está en mis manos, porque la persona que me enseñó a pintar murales es chilena, de la brigada Ramona Parra. Entonces de ahí ya, desde los 18 años, no dejé de reproducir este formato, ya es como muy mío, ya me constituye…

FA- i què és el que pintes en els teus murals…

SH- Pues lo que la gente necesita, lo que se me pide, lo que me pide un otre. Sí, a veces puedo pintar algo muy propio, muy vanidoso…, pero casi siempre he respondido a un pedido de la comunidad al hacer muros…

FA- i per tu Raquel que és el muralisme?

Per a mi, el muralisme és la connexió amb l’urbanisme, entès com l’espai públic, que no és neutre, que ens l’han expropiat, on no ens deixen parlar, ni ens demanen opinió i on es perpetuen moltes desigualtats i injustícies. Llavors pintar murals és una oportunitat, és com la manera de reapropiar-nos d’aquests espais usurpats i cridar visualment sobre els murs, expressar-te, protestar, denunciar…, parlar. I m’agrada pensar que el que pinto, interpel·la i incomoda, no en la intenció d’incomodar (bé un poquet, sí), sinó de fer pensar en allò que no es veu, que no es diu, de posar sobre la taula, sobre la paret en aquest cas, qüestions que ens travessen i n’hauríem de parlar, com és el mateix fet d’ocupar o recuperar aquests espais que se’ns han prohibit fins ara…, això és molt potent. I, per una altra part, el muralisme és per a mi un lloc a compartir amb altres artistes, un lloc on “no pintar sola”…

Respecte al que pinto, uf, no sé, es molt variat, sempre son temes que me travessen en el moment. Un temps vaig estar pintant escenes on animals ferotges menjaven les persones, fent analogia del capitalisme, que ens menja, ens devora…, ho pintava en murs de macroconstruccions d’aquestes que es construeixen a la nostra ciutat, que afavoreixen la gentrificació i expulsen a la gent dels seus barris… Per a mi és com cridar sobre la paret : “ei, mireu això està passant, organitzem-nos per aturar-ho, per intentar fer-ho millor, per intentar cuidar-nos…”

FA- Molt be. I per acabar, que ha significat per a vosaltres FemArt, Emergències, Ca la dona…?

SO- Per a mi, conèixer FemArt ha estat un gran descobriment, sí, poder formar part d’una col·lectiva que utilitza les pràctiques artístiques per expressar-se lliurament, políticament i comunitàriament. Treballar juntes, comentar els nostres projectes amb altres artistes, amb teòriques de l’art, amb col·lectius del moviment social de Barcelona…, aprendre altres maneres de mirar i escoltar, col·lectivitzar les pràctiques artístiques i reconèixer que mai m’havia plantejat les coses d’aquesta manera…, Uff, per a mi ha suposat com una explosió de cervell, una font d’inspiració molt heavy. I pintar el mural ha estat per a mi com un regal, poder intervenir artísticament en Ca la dona, aquesta casa que jo admiro tant, i poder posar-hi un granet de sorra, un granet d’agraïment pel fet que aquest espai existeixi… A més, pintar amb Chetza, havent-nos conegut i trobat aquí, ha estat un plaer i saber que continuarem treballant juntes, un gaudi molt gran.

FA- Oh, quin final tan maco…

SO– Eiii, que ella encara no ha contestat!

SH- Sí, yo también pienso que FemArt és un regalo. Tener un espacio de mujeres, lesbianas, trans y disidencias, donde hacer nuestras propias apuestas, donde poder juntar lo político y lo artístico y donde todo esto se concreta en acciones directas llámense muestras, residencias o murales, es un regalo. Es, además, muy raro porque hay muy pocos lugares así en el mundo. Me encanta, ¡es alucinante!… y luego, Raquel, compañera, acá está mi corazón.

Novembre 2018
MINA ROMERO
instagram.com/minaromeroneri/

L’artista visual Guillermina Romero Neri (Mina) originaria de Jacona, és pintora i especialista en mediació comunitària a través del mural. La seva obra ha estat present en ciutats d’Amèrica Llatina i Europa.

Mina Romero Neri va fer una intervenció permanent al terrat de l’edifici de Ca La Dona l’any 2018

Novembre 2017
MINA HAMADA
cargocollective.com/minahamada

Mina Hamada (Louisiana) és una artista plástica d’origen japonès afincada a Barcelona. El seu treball es centra en la pintura, la instal·lació i els murals. El seu treball es pot trobar arreu del món, en l’espai urbà de ciutats d’Europa, Estats Units, Amèrica Llatina i Àsia. Hamada té un estil característic basat en el color i el ritme i que generen formes lliures i orgàniques.

L’any 2017 Mina Hamada pinta la façana mitgera de l’edifici rehabilitat de Ca La Dona.

Desembre 2019 – Març 2020
ANDREA B-TOY
flickr.com/photos/btoy/

Andrea Btoy és una artista urbana que porta pintant als carrers de Barcelona en format plantilla o stencil des de 2002. En la seva obra sempre està present, des dels orígens, la qüestió de les dones amb una clara voluntat de fer un recull visual dels diferents moviments de resistència feminista.

El procés de treball per aquesta obra concreta parteix d’una plantilla que es projecta a la paret en blanc i negre i després l’artista va substituint els diferents jocs de llums i ombres amb colors i tonalitats brillants i policromes. Els colors que normalment utilitza són esprais si es tracta de plantilles directes, però, en aquest cas, al tractar-se d’un interior, ha volgut utilitzar pintures ecològiques que no generen un impacte negatiu sobre l’ambient.

El muralisme actualment segueix sent, com moltes arts contemporànies, un terreny on les dones segueixen patint una representació minoritària. Igualment Btoy insisteix en que les artistes muralistes cada cop son més i això es una mostra innegable de que les lluites feministes tenen el seu efectes desestabilitzadors de l’odre hegemònic. Pintar, ser un agent
activa de producció cultural és sens dubte un acte de resistència contra el paper que el patriarcat ha reservat per a les dones.

Btoy ens recorda que els actes generen precedents, així si una dona pinta, pinta al carrer o surt al carrer a exercir la seva llibertat, la seva diferència a l’hora de veure i representar el món, d’altres també ho faran. És en aquest punt on troba una inspiració extraordinària en les dones de Rojava i en el moviment feminista de alliberació kurda.

El mural que ha creat aquest desembre de 2019 per al Projecte FemArt de Ca la Dona vol ser un reconeixement a la lluita de totes les dones que conformen el moviment de resistència kurda. En aquest cas, la imatge representa la cara d’una de les noies de Rojava que ens mira des d’una lluita en la que les dones és troben a primera fila del conflicte per reclamar una vida digne, amb plens drets pels seus cossos, i per defensar, per tant, un territori lliure de patriarcat i de capitalisme. Així la resistència artística es troba amb la resistència Kurda en un acte de visibilització, però també d’acció creadora contra una realitat que ens vol submises i callades.La sororitat i el treball col·laboratiu amb aquesta lluita més enllà de les fronteres kurdes són fonamentals.

L’artista vol donar reconeixement al fet que les dones han decidit agafar les armes per a realitzar una resistència activa precisament contra els efectes de les guerres. Els conflictes armats esdevenen el símptoma per excel·lència de l’aliança perversa i destructiva entre el patriarcat i el militarisme. La guerra com a única forma possible de resoldre els conflictes és una pràctica eminentment masculina que te efectes devastadors sobre les persones i també sobre el planeta.

Juliol 2020 – Setembre 2020
MONTSERRAT ANGUIANO
montserratanguiano.com

FemArt (FA)– Hola Montserrat, podries descriure’t tu mateixa, breument, en la teva trajectòria vital i artística?

Montserrat Anguiano (MA) – Doncs em dic Montserrat Anguiano em considero artista afrocatalana, soc afrodescendent i el meu art està en evolució constant, ara mateix està en el punt en que necessito fer un art polític, crític, social, antiracista i feminista…es podria dir que estic fent artivisme…

FA– Què en vols mostrar amb aquest mural que has fet per FemArt a Ca la Dona?

MA-Amb aquest mural m’he sentit lliure, m’he tornat boja també, i he plasmat el que tinc en el meu interior que és aquesta força, color, i poder africà que queda palès a la paret amb aquests colors primaris tan macos i tan vius…, i a la vegada són llum, denúncia i crit. Quan veus el mural no et deixa indiferent, es nota que és reivindicació i denúncia…,i la reivindicació de la importància d’aquests referents africans que son dones, dones negres, però en elles, el color no és l’important, per això són perfils, l’important és que són dones i son totes referents nostres. Hem de conèixer i reconèixer aquests referents africans o afrodescendents , aquestes dones negres…, perquè a la lluita feminista anem totes juntes, no es tracta de colors, encara que malauradament ( ja en parlarem d’això…) a vegades sembla que no anem per la mateixa via. Hauríem d’anar per la mateixa via, juntes, fent xarxa i avençar juntes…

FA-Quin tipus de reclam , vindicació o denuncia t’agrada plantejar directament? I quins son els teus referents concrets?

MA- Mira, quan jo vaig començar , el 2001 – 2004…, bé, jo soc una dona negra adoptada, he crescut entre gent blanca, per tant els meus referents eren blancs i vaig començar a pintar dones blanques dels anys 20, la Louise Brooks, per exemple, referents musicals com la PJ Harvey, que m’agrada molt, dones molt potents , molt roqueres, m’agrada molt el rock alternatiu, coses així…, perquè la meva adolescència va ser bastant fosca, si compares la meva obra de llavors amb la d’ara, veuràs que no té res a veure, era fosca i ara és tota llum. A partir del 2015, que vaig fer una catarsi, vaig començar a conèixer gent negra, afrodescendent, llavors em vaig començar a empapar de referents afrodescendents. A més de dones famoses com l’Àngela Davis o Rosa Park, Josefinne Baker,… vaig conèixer dones més properes, del meu entorn (em centro en la dona perquè és el meu tema, no és que cregui que els homes no han fet res, però, ara bé, ara ja ens toca a nosaltres), dones que mereixen visibilització i reconeixement, no sols en el món de l’art, també dones periodistes, metgesses, advocades, cantants, dones negres que han de tenir el seu lloc aquí, gent d’aquí. Perquè hi ha qui creu que per ser afrodescendent i viure aquí, no pinta res. I no és veritat, són dones que sumen en el feminisme de totes. Jo, encara que he pintat alguna d’aquestes dones, tinc pendent aquest projecte de fer retrats de dones afrodescendents catalanes, n’hi ha moltes. Jo soc afrodescendent i em sento ben catalana. A vegades no et deixen, hi ha gent que no et deixa. Jo he patit una crisi identitària amb la meva negritud aquí, perquè com tots els imputs que venen d’Àfrica són negatius, jo no volia reconèixer el meu origen, volia ser sols catalana i molts no accepten que siguis catalana per la meva negritud… Ara estic orgullosa de ser afrodescendent i catalana! Ho soc peti qui peti… I no som sols quatre, som moltes i molts aquí, però no ens veuen, no sortim en els medis, sembla que no existim, no se’ns dona representació.

FA – Art com a teràpia i denuncia o com anunciació?

MA – Mira el que vull transmetre a la gent és la meva riquíssima dualitat, vull que la vegin i la sentin. Jo sóc una persona amb dualitats i amb polaritats: sóc europea, soc catalana, però sóc africana; sóc adoptada, però estic amb contacte amb la meva família a l’Àfrica… tota la meva vida son dualitats. La meva obra parla d’aquests dos mons. Aquest mural per exemple té el fons de colors vius que representen el meu origen africà, la part màgica, mística, d’apoderament també de la dona africana (encara que no es cregui)… i les figures, les línies, els perfils que faig en blanc i negre (no és un fet casual, està estudiat) representen la meva part blanca. Aquesta obra uneix les meves polaritats, crea sinèrgies entre els dos mons que jo sóc. El fet de ser dos mons no és fàcil, a vegades és com estar en un Limbo, … ser negre aquí no és fàcil, jo vaig a un lloc i parlo en català i em parlen en castellà, i jo torno a parlar en català i em diuen: “que bé parles el català, d’on ets?”…, això forma part dels micro-racismes habituals. Tanmateix jo soc els dos mons!

FA – M’agrada molt el que has contat en altres indrets, que el 2015 es va creuar en el teu camí el sentiment de negritud i també quan expliques que vas passar del “jo-isme” a començar a expandir-te amb referents africanes, cap a les comunitats africanes, amb un poderós sentit de pertinença. El passar d’allò individual a allò col·lectiu t’allibera i t’apodera: podríem dir del teu art que quan“pintes a una i pintes a totes”…?

MA – Sí , sí , és molt important recalcar això que dius, perquè sovint a les comunitats es potencia massa a l’individu i s’oblida el col·lectiu. Tu pensa que si es veu una dona negra es veuen totes. Una dona negra que es veu als mitjans, o en una obra artística és com un altaveu de totes. És bo deixar-nos de egos, de creure que ets protagonista en soledat i pensar en col·lectiu, llavors t’apoderes a tu i a tot el teu col·lectiu… algunes persones s’equivoquen molt buscant aquest protagonisme individual, com aquest Ignacio Garriga de Vox, “el negre de Vox”! Està molt confús!… Cal pensar en col·lectiu…Mira, hi ha moltes dones que són importants i aporten reconeixement a la comunitat a la que pertanyen , perquè pensen en col·lectiu, com les Sey Sisters o la Bea Duodo, no són protagonistes , són altaveus que parlen de totes! I No sols altaveus de les dones negres, sinó també de totes les dones.

FA – La teva proposta, Montserrat, es especialment positiva: mostres bellesa, potència, autoestima i molta seguretat en el que planteges… les teves perspectives i referents tenen un circuit clar: apoderament de les dones i canvi des del poder. És el cas de Bisilia Bokoko, la teva mentora, dona poderosa que impulsa una gran campanya d’alfabetització a l’Àfrica. Aquest poder s’ha obtingut dintre del capitalisme, creus en el sistema capitalista?

MA – Uf, aquesta entrevista és exigent, m’agrada!… Jo crec que el capitalisme ha petat, o petarà. Amb el confinament molta gent hem reflexionat i hem vist el que realment necessitem per viure: menjar i estar amb la nostra gent, res més… jo penso que lo ideal, lo que m’agradaria fer a mi (sóc humil , no entenc molt de política…) és crear xarxes i reforçar-les, el que fem ara a les comunitats afrodescendents és això, la clau és aquesta, impulsar l’economia de la nostra comunitat; és a dir, si he d’anar a la perruqueria, fer-ho a perruqueries de la nostra comunitat, tenir directoris de tots els serveis, botigues, etc… de gent negre, afrodescendent, com hem de fer també amb les dones: ajudar-nos d’aquesta manera, si has d’anar a un advocat, a un metge, doncs ves a una advocada, a una metgessa i si pot ser afrodescendent millor… Ja sé que això no deixa de ser capitalisme, és heavy, però és que sense el capital, sense generar beneficis no es pot avençar. Vull dir que no es tracta d’abolir el capitalisme, sinó d’abolir el capitalisme al que estem acostumades, crear altes tècniques, altres maneres de progressar que no siguin el capitalisme patriarcal…

FA – Totes les dones de qualsevol ètnia i classe social han estat colonitzades pel patriarcat. Creus que això, en el marc dels feminismes, fa més fàcil la complicitat entre dones diverses? Què penses de les discrepàncies entre feminismes? Què voldries dir a les feministes blanques europees i concretament catalanes?

MA – Ara ens estem adonant que moltes dones diverses tenim experiències comunes, compartim situacions. I com més som, més por fem perquè tenim molta força juntes. Ara ja no ens poden callar! Mira lo meravellós que va ser l’últim 8 de març! Fins ara ha tingut més protagonisme el feminisme blanc, però el que vull dir a les feministes blanques és el que va dir Àngela Davis amb una frase molt famosa: “El feminismo serà antirracista o no será” i Sojourner Truth també deia que quant lluitem per una dona negre també lluitem per totes les dones… El feminisme no ha de ser blanc, ni negre ha de ser de totes les dones, hem de lluitar juntes. Sororitat!. Si guanya una guanyem totes. Si jo puc explicar el meu art, si puc fer un taller per dones, i dic dones, no dones negres, explicaré coses d’Àfrica de la nostra història. Així com jo he aprés la història de Grècia clàssica, perquè no podem aprendre la història de totes des dels nostres orígens? La història que expliquen a Europa es blanca, com si a Egipte no fossin negres, els nubis eren negres, i la primera biblioteca va ser a Mali. I després s’ha de saber que ens van espoliar i ens van esclavitzar… s’ha de saber la nostra història! No podeu imaginar el què és rebre mirades de menyspreu pel carrer pel fet de ser negre! Hi ha mirades que fan molt mal! Com pot ser que algú pugui creure que és superior a mi pel fet de ser blanc?! La llei també és racista, mira el que passa amb els temporers a Lleida! Hi ha racisme institucional! Bé, però jo soc optimista perquè hi ha gent que té ganes d’escoltar, que no es creu tot allò que ens han venut…S’han de descolonitzar les ments! Hem de treballar juntes, ens necessitem!

FA -Quin paper ha jugat, juga o pot jugar l’art des de aquesta inesgotable pandèmia del covit19?

MA -Pot ser ens hem adonat de l’important que és la cultura per sobreviure i la música, l’art,… han estat vitals en el confinament. No són productes de luxe, són necessaris per una societat, defineixen arrels i formes de ser i de viure. La cultura ens ha salvat en el confinament. Paradoxalment, quan hi ha crisis, els retalls, les restriccions van sempre cap als artistes i els esdeveniments culturals! Hi ha interessos foscos en aquests fets i els artistes hem dit No! Ens hem de plantar…No es pot maltractar la cultura i la gent que ens hi dediquem.

FA – I quines perspectives tens?

MA -Jo com a Montserrat Anguiano, estic contenta, animada. Tinc projectes. M’agradaria poder transmetre aquesta força i energia que tinc. Voldria transmetre aquest discurs antiracista i feminista i ho puc fer a través de l’art. Els tallers que faig son terapèutics i alliberadors, treballem l’expressió, treballem les emocions, és tot molt energètic… i penseu que tothom pot fer art. Cal una actitud humil, relaxada i un despullament , llavors surt l’expressió de tu mateixa. Fitxa’t però, la poca importància que l’educació dona a l’art. Jo crec que, junt amb els esports, haurien de ser tan importants com les matemàtiques o la llengua…, les arts , els esports alliberen i es més difícil llavors “domesticar” a les criatures de forma jeràrquica i patriarcal. Mira, a dalt de la piràmide de valors estipulats hi ha: home blanc, a baix la dona blanca, a sota està l’home negre i a baix de tot, en última posició, la dona negre! I no en parlem de si, a més, no ets heteronormativa! Jo ho tinc tot : soc dona, soc negre, bisexual, super catalanista i mare soltera… Ja veus, què més vols?

Novembre 2020 – Febrer 2021
CLARA S. PROUS
cargocollective.com/clarasprous

La Clara arriba una tarda a Ca la dona i ens diu “vinc a pintar un mural”. Llavors li ensenyem la paret i li diem que s’ho miri, prengui les seves mesures (la paret té 4m x3m) i dissenyi l’esquema amb tranquil·litat… La deixem sola davant l’enorme perspectiva i anem a buscar una escala que es troba al pis de dalt. Triguem uns 20 minuts i quan ens tornem a trobar amb ella, ja ha pintat la meitat de la seva obra, així, sense prendre mesures, directament, amb esprais, decisió i precisió! No hem pogut ni presenciar la posada en acció de la pintura mural ràpida. Ens deixa bocabadades… Totes les portes obertes per les olors i acaba l’obra amb molt poc temps. Negre, verd, rosa, gris, blau… sense mescles, una ciutat dura al fons, dues dones en primer pla sostenint un cartell que diu “el barri per a qui hi viu” Hem vist/no vist tot un espectacle en directe de com es fan (o com necessiten fer-se) alguns murals urbans.

FemArt (FA)– Clara, per començar l’entrevista, presenta’t tu mateixa i parla’ns del teu recorregut artístic i vital. 

Clara (C) – Em dic Clara, sóc de San Antoni (el barri de la ciutat) i sempre he pintat, sempre. No hi ha hagut un moment a la meva vida que no hagi pintat… Vaig fer il·lustració i després vaig fer postproducció de 3D i Efectes especials i després me’n vaig anar a Bèlgica a treballar. I com feia molt fred sempre pintava a casa, no sortia,… Es que, a veure: feia menys de 6 graus!! Feia tan fred que pintava moltíssim… Vaig pintar molt des de casa, feia 3D i això…, i després vaig dir “jo me’n vaig, fa massa fred aquí “ i vaig marxar i vaig seguir pintar, però ja estava farta del 3D.

FA– Però tu formaves part de les Bicing sisters*, coneixem els teus vídeos de les vostres presentacions a la Cinétika i a Youtube. Som fans.

C– Eiii! Com ho sabeu això! Ja, ja!, quina vergonya!.. Vam fer una sèrie de vídeos urbans anarquistes…, no sé si han resistit el pas dels anys. D’això fa molt temps… Això va ser abans d’anar a Bèlgica. Quan vaig tornar vaig fer collage, i com que estava farta de l’ordinador, del 3D, em feien mal els ulls!… Llavors vaig posar-me a pintar i dibuixava fatal, però eren dibuixos molt divertits, eren deformes, molt originals, jo em divertia molt. A més com que em treia les ulleres, encara deformava més els meus dibuixos…Feia retrats de personatges, els figurava deformats, però s’assemblaven molt, són molt graciosos i mai els vaig voler corregir.

FA-Això de la percepció deformada ens interessa, es una deformitat intencionada, de percepció i denuncia, no? També fas il·lustracions per la revista Massala, oi? Com vas passar de tot això a la pintura de gran format, a la pintura mural urbana?

C– Doncs perquè els meus amics grafiteros em deien “vine al carrer” i sortíem a pintar. Però no us penseu que vaig pintant murs com una boja! Bé potser sí si m’enborratxo! ja, ja, ja!

FA– Quines línies artístiques t’agraden més, quines tendències, o quina gent t’ha influït?

C– Uaaa!, jo què sé, no sé, conec a molta gent que pinta i dibuixa i arriba un moment que ja no saps fer res més… al final todo se te pega. No sabria concretar.

FA– Treballes sempre sola en el àmbit artístic o tens un grup o un lloc on te sens entesa, on pots fer i parlar del que fas?

C– Uff! És duríssim el panorama artístic a Barcelona! És un drama!. És com si en lloc de valorar-te per qui ets, et valorin per la teva obra i, això tampoc està bé, saps?

FA– Què vols dir? Pensem que és bo que te valorin pel que fas, no?

C– Sí, Sí, però Barna és molt petit i et trobes a la mateixa gent per tot arreu, tothom es coneix i … per exemple a mi només em van començar a saludar quan vaig fer bicing, abans era com si no exitís, i això no es fa!…el panorama és molt excloent i fa fàstic!

FA– Vols dir que encara que treballis molt i facis obra, si no tens un cop d’efecte que t’introdueixi en el cercle/sistema, ningú et fa cas… Sí, d’acord, el panorama de formació i de producció artística a Barcelona és precari, quasi provincià…. I tu com ho vius?

C– Bé , no em va malament del tot…, a veure… no sóc milionària, …

FA– Et pots dedicar completament a l’art?

C– Sí, però perquè tinc família, eh?! Abans del covid sí que m’anava bé, feia portades, il·lustrava revistes, però ara no, ara està tot parat.

FA– I què ens portes amb el teu mural?

C– Hi ha la ciutat dura al fons i unes figures que demanen amb un cartell que el barri sigui pels que l’habiten… Tot va en relació amb el tema que proposaveu sobre l’habitatge.

FA-Sí és el tema que han treballat les artistes de la última residència del Projecte Emergències…. I què en penses tu de tot això?

C– Tot és molt boig… lo de la gentrificació, és increïble!…Jo visc al barri de Sant Antoni , que està a la cresta de la ola. Allà es lloguen pisos per 1700 euros quan els sous mitjans no arriben ni a 1000! I tot es especulació i pensant en els guiris, ni tan sols és per la gent d’aquí, ni pels rics d’aquí, tot és pensat per la gent de fora… i els desnonaments i l’expulsió dels veïns…, tot és la mateixa especulació. Acabaran amb els barris.

FA– Com vius ser tia i artista a Barcelona, sobretot en aquests espais més públics com són els murals urbans?

C– Jo no he tingut massa problemes, he fet exposicions en locals d’algun amic o col·lectives,… no sé, no he provat ser home, però segur que és més fàcil per ells, com tot… Però conec algunes ties muralistes que estan fins el cony dels tios de la moguda urbana! Això sí!

* Bising Sisters és una websèrie de tres amigues (Maria Jan, Clara Sanz i Júlia Salvador) que són com una banda de «moteres», però els seus vehicles són Bisings. Això els hi treu tota la credibilitat com a delinqüents. És ridícul, només tenen 20 minuts per fer les seves malifetes. Finalment no utilitzen tant el Bicing en la ficció, ja que només una membre de l’equip productor és sòcia. Cada personatge és creat per donar resposta a allò que la ciutat de Barcelona ens proposa, triant les característiques de cada personatge, com la condició social que tenen, per poder parlar de diverses problemàtiques. Cultura kinki dels vuitanta, acció real directa. Un sentiment gairebé adolescent, de rebel·lió religiosa i narcisisme ( Els vídeos es poden trobar a Youtube)

Març 2021 – Juny 2021
CRISTINA DAURA
IG @cdaura

FemArt (FA)– Cristina, per començar i posar una mica en context a la gent que no et conegui, vols amb les teves paraules, fer-nos un resum de la teva trajectòria artística? 

Cristina Daura (CD)– Jo vaig estudiar il·lustració a l’escola Massana i quan em vaig graduar vaig fer una extensió als Estats Units, que era una opció que la Massana oferia. Després vaig estar molts anys de bala perduda perquè era el temps de la crisi, no hi havia treball per enlloc i menys si et dedicaves a un treball artístic. Això era més o menys cap al 2011, la crisi ja venia des del 2008, i en aquest temps vaig donar molts pals de cec. Jo crec que a la il·lustració i qualsevol vessant creativa, quan acabes la carrera encara t’estàs formant i buscant el teu estil. Jo em sentia una mica perduda i durant uns quatre anys vaig treballar un munt. Però treballava per ningú, jo mateixa em feia autoencàrregs, anant provant moltes coses. També em va semblar molt importat fer col·lectiu en relació amb la il·lustració, va ser també el moment en què les xarxes socials començaven a estar molt fortes i a mi em va ajudar molt. Això mès o menys cap al 2015, que és l’any que jo conto com que començo, perquè va ser l’any que me vaig donar d’alta a la Seguretat Social (diu rient). Des de llavors no he parat, com il·lustradora on he treballat més ha sigut a premsa internacional, però a mi m’agrada molt la part més d’il·lustració de tipus cartellisme o fer portades de discs. La publicitat no m’agrada gaire però també he fet alguna cosa.

FA– Com deies, com a il·lustradora has tocat bastants pals, has fet llibres, cartells, publicitat, portades de discos, etc. Però hi ha alguna cosa que encara no hagis fet que et quedi pendent?

CD– M’agrada molt l’animació i m’agradaria poder treballar amb això. Encara que ja ho he fet sempre ha sigut com encàrrec, i voldria és fer alguna cosa més personal. Però per l’animació s’ha de treballar amb animadors i amb tot un equip. És curiós que amb els diferents encàrrecs que vas rebent descobreixes coses noves que no se t’havia acudit fer. Fer cartells de concerts també m’agradaria molt, però ara mateix, sense concerts…

FA– Quina es la teva relació amb el mural? Tens ja una experiència prèvia?

CD– No n’he fet tants de murals, aquest és el cinquè. Hi ha gent que es dedica a fer mural o venen del graffiti. Jo realment no m’hi trobo realment com a muralista. Jo flipo molt amb la gent que fa murals de gran format, però crec que s’ha de gaudir, i jo tinc una relació més de mig-mig. Aquest mural el vaig acceptar fer perquè em feia il·lusió, però això requereix un temps que jo no tinc normalment, i això fa que no ho gaudeixi tant.

FA– La teva trajectòria ha coincidit precisament amb un boom del feminisme que al, diguéssim, mainstream s’ha reflectit molt en una tendència a voler publicar llibres sobre dones per part de grans editorials, aprofitant (i intentat capitalitzar) aquesta onada. Has notat personalment un canvi en la tendència en el tipus i número de encàrrecs precisament per ser dona? Com ho has viscut tu?

CD– La meva relació amb el feminisme comença als 18 anys mes o menys. Sempre hi ha algú que et va el passi, i vaig tenir molta sort perquè coneixia una noia que estava fent un màster de gènere i en aquell moment, era pot ser dels primers estudis d’aquest tipus, i a més tenia una professora de teoria de l’art, una assignatura que m’agradava molt, i la professora era molt feminista i això em va influir molt. Em vaig ficar molt a llegir sobre dones dins del món de l’art, vaig llegir moltes biografies fins i tot, em vaig posar molt passada amb tot això. Però en aquell moment era encara una cosa molt minoritària. En relació amb la il·lustració, fa uns anys va haver-hi de cop molts llibres sobre biografies il·lustrades, que a mi no m’acabaven d’interessar. Veia mes una avarícia de les editorials que no una verdadera intenció feminista. Jo l’únic que he fet en relació amb aquest tipus de coses es el llibre de Herstory. Però la veritat es que quan m’ho van oferir, em van trucar l’autora i em va explicar que amb ella i el seu company l’hi havia ofert un projecte de llibre de la història de les dones. Qui era darrere era Penguin-Random House, jo ella no sabia ben bé ni qui era, però tot això em feia bastanta pudor. No em fiava gaire de l’editorial i vaig dir que no perquè em semblava que anava a ser un feminisme molt mainstream i no volia col·laborar amb això. Després de penjar quan em van trucar… (riu) vaig trucar al meu pare i l’hi vaig dir que no sabia si havia fet bé, i ell em va dir “Cristina si això és una mica el que sempre has volgut fer i t’ho pots portar al teu terreny”, i jo sabia que tenia raó. Així que vaig parlar amb Maria Bastarós que és l’autora del llibre, ella fa coses superinteressants i està molt ficada a col·lectius feministes, a més ve del fanzine i això també m’interessava molt. D’altra banda l’altre autor, Nacho Moreno acaba de terminar la seva tesi amb relació a la representació queer a la series de televisió i la cultura popular. El que vull dir es que aquesta gent tenia una trajectòria que em semblava molt interessant i que a més venien d’un món més alternatiu i perifèric amb el que jo si que em sentia còmoda. Em va semblar que la seva intenció era potent i tenia molt bona “xixa”, i a més em van donar llibertat absoluta per la direcció d’art i l’estil. Per això vaig decidir fer-ho, però més enllà d’això no m’he ficat en aquest tipus de projectes.

FA– Vols parlar d’aquest mural que estàs fent per nosaltres?

CD– Li vaig estar donant moltes voltes, en primer lloc és un mural i s’ha de veure amb certa distància. El que no volia era ficar imatges de dones o una dona. Això sempre és complicat, perquè , quines dones, quins tipus de dones posar per què tothom tingui cabuda i és senti representada. Llavors, el que volia es que el missatge fos completament obert i que vinguis d’on vinguis tu com a dona puguis interpretar-ho a la teva manera. Sí que és veritat que he utilitzat el lila perqué em sembla que es un color molt proper al feminisme.

FA– T’agrada parlar del que poden significar les teves obres?

CD– En aquest cas m’agrada molt la idea de vincular la unió i la força amb el mar. Parlar del mar com una cosa calmada i la vegada molt revoltós, que a més es vincula les marees, els seus moviments. Com imatge, el mar, em sembla molt forta i diu molt. Aquesta idea que l’aigua en petites quantitats és una cosa inofensiva que es dilueix i no pesa, però que en grans quantitats pot esdevenir molt violenta i perillosa. Llavors em semblava molt maca la idea del mar per parlar de força. D’altra banda la imatge de la roca de vegades la faig servir vinculada als records, com representació de quan generes una memòria, o el que portes a la motxilla que són les teves roques, els teus records. En aquest mural hi ha unes quantes roques i aquest mar que trenca, però el que surt de dins en aquest cas és una flor que s’obre. També jugo amb la idea que associem a la flor, perquè no sols ser una cosa que normalment associem a la força i sigui capaç trencar alguna cosa. Està també el que jo dic «mur de contenció» que es va trencant amb un colpejar continu de l’aigua.

FA– Alguna de nosaltres deia que semblava la representació d’un orgasme.

CD– És això el que m’agrada que cadascuna ho interpreti a la seva manera. Jo puc dir que significa per mi, però trobo molt interessant quan cadascú faci la seva lectura. Les meves il·lustracions tenen una simbologia una mica onírica, on una casa no vol dir literalment una casa… jo trobo que és l’interessant de la comunicació artística: aquesta llibertat meva de dir i la llibertat del públic d’interpretar.

FA– A més la manera en que disposes els elements o les vinyetes sembla no tenir un recorregut molt clar o una jerarquia visual amb un primer cop de vista.

CD– Sí, jo intento seguir un ordre, en aquest cas les vinyetes anirien com la nostra lectura, d’esquerra a dreta i de dalt a baix, però tu això ho entregues al mon, i després la gent farà el que vulgui. Les meves il·lustracions a premsa per exemple, sempre solen anar recolzades d’un text que situa o acompanyant-ho, això és molt diferent i si que intento que sigui més tancat en el seu significat i que tingui una relació més clara i no sigui així d’obert. Però no és el mateix que el mural que em vàreu dir tu fes el que volgués, i òbviament amb la llibertat també es difícil perquè vols estar a l’altura de l’expectativa. Però el que vaig tenir molt clar eren aquestes dues coses: que fos obert i que no hi hagués persones.

Octubre 2021 
ELENA DE SANTI
IG @elenagno

FemArt (FA) – Per aquelles persones que no et coneguin, com et presentaries a tu mateixa?

Elena de Santi (ES) – Soy Elena, soy italiana. Soy diseñadora grafica e ilustradora. Mi trayectoria es interesante ya que estudié en BARCELONA y fue mi primer lugar donde me vine después de Italia. Aquí crecí un montón, la ciudad me encanta y aparte me siento agradecida por como me acogió. Y me sigue acogiendo! Estube trabajando mucho aquí y también en Inglaterra, en Estocolmo, en Canarias,… y en todo este camino he crecido un montón personalmente, professionalmente y anivel artístico también. Ahora estoy muy contenta de todo este camino, la verdad. Bueno, y ahora vuelvo a estar por aquí!

FA – Y nosotras nos alegramos! Ahora que hablabas del tema laboral. Te ha costado mucho profesionalizarte como artista o diseñadora?

ES – Sí, me ha costado bastante encontrar lo que me realmente me gustaba hacer en mi vida. Cuando lo encontré, que fué acercándome mucho a la ilustración, la verdad es que fue un giro difícil, puesto que yo venia de trabajar en diseño gráfico. Aunque toda mi vida he dibujado. Entonces, llegar a que alguien te reconozca como ilustradora ha sido un camino difícil. Después de muchÍsimo tiempo dibujando e intentando sacar lo más profundo de mi misma logré hallar este estilo, que és por el qual ahora se me reconoce, que es el que he hecho en este mural. La verdad es que estoy muy contenta porque fue muy lindo cuando la gente empezó a apreciar mi estilo, y por ello se acercaban a mi.

FA –Justamente de tu estilo también queríamos comentar algunas cosas. Cuando empezaste con este estilo con cuerpos ondulados, deformados, sinuosos y colorista?

ES –Este estilo la verdad es que no empezó hace mucho, empezó alrededor de 2017. Fue un trabajo muy duro, porque en realidad es que cuando empecé a darme cuenta de este estilo propio, me di cuenta que venia de lejos, que en mis dibujos antiguos estava presente. Lo que me representa mucho es el trazo muy ondulado. Es como el movimiento de todo mi cuerpo, que parte de la mano, y que construye todo un cuerpo. Fue divertido cuando descubrí rastros de mi estilo, y que ya lo llebaba haciendo durante mucho tiempo. Dije: vale, este es mi estilo. Fue como ver la luz!

FA –Aquí todo Ca La Dona te hemos visto trabajando en el mural, y hemos comentado la manera que tienes de soltar el brazo o la mano y tus movimientos a la hora de dibujar…un trazo libre y todo un mobimiento de tu cuerpo. Te queriamos preguntar sobre tu relación con este tipo de intervenciones, sobre si has hecho muchos murales o cosas de grandes dimenisiones.

ES –La verdad es que para mi es algo bastante nuevo porque yo sobretodo dibujo en digital, aunque los bocetos los haga a mano. Siempre acabo usando el digital. Trabajo noirmalmente para editoriales y así puedo trabajar archivos que hay que preparar para impresion. Un mural tan grande como este no lo habia hecho en mi vida! Así que esto es mi primer mural asíd e grande, però el 3ero que hago aunque los otros son mucho mas pequños. Para mi los colores son muy importantes. Cuando empiezo a dibujar voy detras del concepto que me piden; pero siempre tengo muy presnte mi paleta de color. La primera parte siempre es trabvjar el color y tener clara la paleta de colores, porque si no me quedo como bloqueada y no logro visualizar el dubijo. Los colores para mi son fundamentales, luego voy definiendo y precisando. Para mi el color es el boceto, y no tanto el dibujo.

FA –Nosotras te propusimos que trabajaras el concepto Tekopora, que también se está trabajando en la residencia emergêncies3, cuentanos la idea que está detras de este dibujo y comentanos un poco tu intervención:

ES –Fui leyendo bastante sobre el concepto y la verdard es que lo connecté con el acto de compartir. Compartir, estar en harmonia con lo demas y la naturaleza. Entonces en mi dibujo hay naturaleza y dos cuerpos que comparten un momento o momentos dibertidos. Queria que se viera la alegria, la harmonia o el estar en paz.Queria transmitir el estar disfrutando del momento, el sonreir y la confianza.

FA –En tus obras siempre son personajes femeninos, verdad? Alguna vez te has preguntado porqué?

ES – La verdad es que sí! Pues… No sé… A ver yo me he preguntado muchísimas veces el porque pero. A mi el cuerpo femenino me queda más cerca, pues yo soy mujer. Y entiendo ese cuerpo a traves de estas líneas curvas i sinuosas. Creo que este estilo me encaja más con los cuerpos femeninos, aunque no necesariamente. Ahora también estoy intentando otro tipo de figuras y también trabajar la masculinidad. No está descartado, pero de momento me he centrado en estos personajes femeninos. También por una reivindicación feminista, el representar a las mujeres y su fuerza es importante para mi.

FA – Últimamente que se ha extendido mucho el movimiento feminista también en canales maisntream, has observado si tienes mas seguidoras, o si tu estilo está podriasmo decir más de moda? Que encaja más en los ultimos años?

ES – Yo la verdad es que si que lo he notado. Ha habido un cambio bastante importante. Se me ha acercado bastante gente preguntandome sobre mi trabajo. Siento que hay gente que se ha acercado más a mi trabajo que antes. Espero que esto dure mucho, la verdad! Que no se a una moda! Que se mantenga y que vaya avanzando, en general todo el movimeinto y sus repercusiones!

FA – Nos has contado que has trabjado en diversos países, y también que el panorama artístico y profesional de Barcelona, a ti te ha ido bastante bien. Este no es el relato que solemos encontrar-nos con las artistas que conocemos, justamente. La gente nos cuenta que es casi imposible vivir de las producciones artísticas. Como ves este panorama local? Es distinto a los demás païses? Crees que el no ser una artista local o nacional te ha ayudado en tu profesionalización?

ES – La verdad es que al principio fue super difícil. Yo vine sin hablar una palabra de español. A la vez, fue un reto. Yo creo que en todas las ciuades me ha pasado un poco igual. Al principio hay un impacto grande que tienes que afrontar y plantar cara. No hay que dejar que te derrote. Lo gracioso que me ha pasado en Barcelona, es que me he ido muchas veces de Barcelona pero siempre acabo volviendo. Lo bonito que me ha pasado aquí es que yo he ido creciendo y volviendo y la ciudad me ha ido acogiendo de una forma diferente. Igual no hay que juzgar ni las ciudades ni las personas, al final es intentarlo. Pero si, a mi me ha ayudado mucho Barcelona, también me ha tirado abajo en algunos momentos, eh? pero en general depende de como lo vivas.

FA – En este camino que has hecho en Barcelona, que crees que seria bueno tener y que no se tiene a nivel artista? 

ES – A nivel de ciudad por ejemplo la cuestion de los pisos y las habitaciones, los precios son de locos. Esto se tendria que arreglar ya.. conozco mucha gente que lo pasa mal. Yo también lo he pasado mal en este sentido. Otra cosa que mejoraria de Barcelona son los espacios verdes, creo que no hay suficientes zonas verdes. Ultimamente también hay un problema con el tema de limpieza de calles, una ciudad que igual no está tan bien cuidada como deveria. La gente no cuida mucho ciertos espacios.

FA –Estos puntos también los podriamos vincular con el concepto Tekopora verdad?

ES – Totalmente! Todxs tenemos el derecho de vivir bien y estar comodx en el lugar donde nos encontramos. Estos cambios formarian parte del buen vivir